A l'exposició "Barcelona
Memòria Fotogràfica" -que s'oferia a l'Ideal- Català Roca, Pomés, Miserachs, Colita, Maspons i Biarnés ens oferien una visió des de la seva òptica de la
Barcelona dels anys 60; la del Biscuter, del 600, dels urbans amb casc dirigint la circulació, d'una
Diagonal deserta, del Boccaccio, dels Beatles...
Tot i que l'exposició em va agradar força, personalment vaig trobar a faltar la mirada d'Eugeni Forcano, un fotògraf que no retrata el skyline de la ciutat ni models sofisticades, gairebé no retrata ni el paisatge urbà, sinó que es fixa en els seus habitants amb mirades que traspassen l'objectiu, cares on trobes tot un món de vivències, contrastos colpidors que emocionen. I és per això i perquè avui fa tres anys que va morir que li vull retre aquest petit homenatge des del meu blog.
Eugeni Forcano Andreu neix l'any 1926, sent el primogènit de 13 germans. Autodidacta, comença a fer-se un nom quan presenta les seves obres a salons de fotografia. El 1960 comença a treballar per la revista "Destino" després d'haver guanyat un concurs que organitzava aquest setmanari, i més tard per Seix Barral i France Presse. Va estar guardonat amb nombrosos premis com el Ciutat de Barcelona i Premi Nacional de Fotografia, va mostrar la seva obra en múltiples exposicions i editar llibres amb els seus treballs, fins que el 1995 es va retirar per motius de salut. L'any 2009 cedir 650 fotografies a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Va morir el 22 d'abril del 2018 a Canet de Mar, la vila on va néixer i on residia els darrers anys.
Un gran fotògraf de gran sensibilitat i humanitat. Mireu si no una mostra de la seva obra que ha Internet trobareu molt ampliada:
Fotografies colpidores...
commovedores...
iròniques...
portades DESTINO...
