La Berta ha
canviat molt des que la vaig conèixer. Va arribar a Barcelona com la senyora de
Robles y Caravaca, del braç del seu marit, que era un alt càrrec d'una gran
empresa, quan el van destinar aquí.
Era la perfecta mestressa de casa, sempre impecable, tan educada, tan arreglada
i...una mica “florero”.
Quan el seu
marit la va deixar per una dona bastant més jove, per ella va ser un TRAUMA amb
majúscules. Les “amigues”- aleshores
encara no ho érem gaire- la vam acomboiar i animar tant com vam poder. Gràcies
a la mala consciència del marit i a que estaven casats amb regim de
“gananciales”, va quedar en situació molt acomodada. Llavors es va abocar en
els seus fills un noi i una noia adolescents. Tot i que és una dona que fa goig de mirar no va voler tenir
relacions amb cap dels borinots que l'envoltaven.
Quan al cap
de pocs anys es va casar la seva filla Loreto, la Berta va tenir una depressió de
cavall. Totes les amigues –que ja ho érem una mica més- la vam omplir de bons
consells i de frases estereotipades de consol. Ho va superar abocant-se en el
Mauricio, el seu fill.
Però, com és
lògic, al cap d'un temps el fill va voler anar a viure amb la seva “novieta”.
Això ja va
ser un daltabaix. Aquí sí que totes les amigues -que ja l'apreciàvem molt- ens
vam haver d'emprar a fons. No la deixàvem de petja, la fèiem anar a tot arreu.
Concerts, cinema, museus, excursions, sopar de noies i fins i tot a ballar, amb
la Teresa, que cada setmana hi va.
Al poc temps
la Berta ho va superar i es va revelar com una de les més animades de la colla,
organitzant i participant de totes les activitats amb entusiasme.
L'últim dia
que ens vam reunir, però, estava una mica moixa.
- Berta, què tens? Estàs desconeguda, tan
seriosa i encaparrada. Que no et trobes bé ?
-
Estic
amoïnada. El meu fill es separa.
-
Quin
disgust!
-
I
tant! Imagina que ara em diu que tornarà a casa amb mi. Com que el pis on viuen
és d'ella...
-
Així
tindràs companyia!
-
I
feina! Tant desendreçat i poc polit que
és. I per menjar un llepafils. Tan tranquil·la que estic ara...
-
Noia,
tant que ploraves quan van volar del niu els teus fillets.
-
I
jo que sabia com de bé s'està tota sola!
-
Mira,
doncs fes-li entendre de bon principi que amb el tracte no hi entra ni la mare
lloca, ni la mare minyoneta, ni la mare
3 estrelles Michelin... que no és malacostumi! De tota manera això deu ser provisional.
-
I
jo què sé!
Un bon
disgust, pobra Berta. Ara que els pollets s'espavilaven sols n'hi torna un, amb
esperons, a complicar-li la bona vida
que s'havia organitzat.
:-(
.jpg)
