(TOT RECORDANT GIL DE BIEDMA)
Jo vaig néixer, perdoneu-me, però no em vaig tenir la culpa,  
en un any, en una casa i un país amb problemes.
La meva mare, gens donada a la queixa, el primer mes  
oferia les primeres llàgrimes sobre un fons de trets rebels i anàrquics.
Els records d’infància són records d’habitacions fosques,
cuina sense rebost, i un pati sense grava,  
on en racó, amagades sota un cobert improvisat,
s’amuntegaven calaixeres de marbres trencats i munts de rajoles inservibles.
Tot caduc, misèrrim i lleugerament sinistre.  
Al defora, al carrer, era la continuació del conflicte
a escala gran, de rebel·lia injusta i assassinat innoble.   
S’explicaven històries terribles, de veïns forçats a fer passeigs,
cap a  bòbiles plenes de precs i de fang envermellit.
Es veien homes sorruts o cridaners,  dones plorant
amb infants atemorits agafats a les faldilles.
La vida, malgrat tot, dona giravolts rars,
i el què és més estrany encara; la inconsciència desastrosa
de molts adults i la clara percepció dels infants
que estàvem vivint un temps paorós  per culpa  
de gent amb noms sonors i llunyans.
I que era possible quedar-se sol en un món fred i cruel,  
on el cop i el crit fossin el futur més probable.
Del temps que em va tocar viure
m’ha quedat un sentit tràgic de la vida
i una clara i insignificant decisió de lluitar contra la
injustícia.
Joan Bernadas
injustícia.
Joan Bernadas

Gracies per compartir els teus poemes. Son magnífics.
ResponElimina