Amb la Carmeta fa anys que ens coneixem, ens estimem, tenim molt bona relació i ens avenim força, però ara que hem conviscut uns dies m'adono que en una cosa som diametralment oposades. Aquesta cosa és la cuina.
Ella és la versió actualitzada de "Carmencita la buena cocinera", li agrada anar a comprar i triar amb cura pebrots i tomàquets, sap on la carn és de més qualitat i el peix més fresc. Li encanta potxar la ceba, ratllar el tomàquet, fer sofregits i samfaines o mandonguilles delicioses. Jo, procuro entrar a la cuina el menys possible. M'agrada menjar i crec que menjo bé: amanides, llegum cuita, planxa i vapor. Si em ve de gust algun plat més elaborat a la parada dels llegums venen unes galtes boníssimes i uns peus de porc per llepar-se el dits.
Ella no ho acaba d'entendre i li ho explico:
Anys enrere m'agradava molt cuinar, ho recordo com una cosa molt llunyana: col·leccionava receptes, visitava el mercat com qui va a una exposició, experimentava amb nous ingredients... Però després de gairebé quaranta anys de guisar quatre plats al dia, que fan un total aproximat de 58.400 plats -que són forces- per 2 o 8 persones, amb la dificultat afegida de haver-me de cenyir-me a un pressupost molt ajustat, la preocupació de que els menús fossin variats i sans, les diferents dietes que al llarg del anys s'han hagut de fer i la manca de temps quan treballava, van aconseguir que una cosa que m'agradava, i cal afegir que feia força bé - els meus gendres sempre repetien- l'arribés a avorrir. Perquè després venia endreçar la cuina, que vaig trigar molt a tenir rentavaixelles! Ara que visc sola cuino el mínim, cuinar per mi és una obligació i una pèrdua de temps.
A ella la distreu i la relaxa, diu que com que treballava i no ho podia fer era una assignatura que tenia pendent. Doncs jo en aquesta assignatura ja m'hi he graduat. I diria que amb nota.
;-)
Jo també porto més de 40 anys cuinant 4 plats cada dia i t'entenc molt bé. Encara no estic al punt d,entrar el menys possible a la cuina, però cada dia simplifico més...
ResponEliminaEl que trobo més avorrit és cuinar per mi sola. Penso que hi ha altres coses més interessants de fer. Ara, si s'ha de fer per la família, poca o molta, ja és diferent. Fas bé de simplificar, les coses senzilles són tan o més saboroses que les molt elaborades.
EliminaUi, a mi tb em passa, cuinar m'estressa: tinc la sensació que estic perdent el temps i, o bé em poso molt nerviosa o bé me n'oblido i se'm crema el menjar.
ResponEliminaJo quan tinc que cuinar, que ja procuro que siguin poques vegades, no puc sortir de la cuina; si deixo alguna cosa al foc me'n oblido i es crema, segur.
EliminaA casa el teníem Carmencita la buena cocinera" ( la mare també es deia Carme)...
ResponEliminaPerò a mi a l cuina que no mi busquin, també sóc d'amanides , planxa , verduretes, fruita i poc cosa més...
I aquests dies que tinc problemes d'estómac i panxa, no hi entro gaire, a no ser per fer herbetes, perquè no tinc més remei...
Petonets.
Tu ets de les meves, encara que entenc que tu no és que ho hagis avorrit, a tu directament no t'agrada cuinar. ;-)
EliminaCuida't, M.Roser, les herbetes ajuden.
Petonets!
Bé, ja es veu que les dues veu fer el camí invers, tu te'n vas cansar, i ella s'hi ha posat després. Va tard respecte a tu, diguem. Sí que em sembla molta feina durant molt temps, i demolidora la teva frase de 'cuinar per mi és una obligació i una pèrdua de temps'. La veritat és que jo he pensat així moltes vegades, i això que no m'hi he hagut d'esforçar tant com tu, per no dir gens! Però és cert que cuinar per dos és molt més fàcil, saps que l'altre depèn de tu, que si no no tindrà dinar, i ho fas. No com dius tu, eh? La meva 'cuina' és molt bàsica, però ho fas. Quan només cuinava per mi, doncs si em feia mandra, ja em comprava alguna cosa. Realment, quan no estàs sol les tasques no costen tant.
ResponEliminaI tant! Les tasques compartides són molt millor. Quan m'ha tocat fer-ho per als demés no ho trobava tan pesat. Sobretot si els comensals valoren l'esforç i et diuen que ho troben bo - això dóna molta moral, i no costa gens de fer-.
EliminaPer mi sola no val la pena, gaudeixo tant o més d'una amanida que d'un plat de macarrons, per exemple.
A mi no es que m’agradi cuinar, però com activitat obligatòria per sobreviure no està pas malament. Molt més avorrides son altres tasques com la roba i netejar. Per això quan cuino per mi sol sempre guardo un tupper al congelador i un plat a la nevera per l’endemà, ja que m’hi poso.
ResponEliminaEstem d'acord, si no es té vocació de mestressa de casa TOTES les feines de la llar són avorrides. Planxar per exemple... Per tant s'han de simplificar: jo a la cuina ja ho he fet.
EliminaI a tu et veig molt ben organitzat.
Havia escoltat molt aquesta frase de "Carmencita la buena cocinera" però no sabia que existia en llibre.
ResponEliminaDoncs si, jo conservo el de la meva mare. Però el que més fèiem servir era "Sabores del Hogar", que ho explicava molt millor, encara s'edita.
EliminaJo sóc com la teva amiga. Tot i que ja porto més de 25 anys cuinant a diari, trencant-me la closca per equilibrar menjars, dietes i pressupostos, la cuina m'apassiona ien relaxa. Al punt que un dia que estigui molt estressada per qualsevol cosa puc passar-me la tarde cuinant, des de un rostit a un pastís
ResponEliminaSento moltes amigues que diuen que això de cuinar els relaxa. A mi m'havia agradat força, però mai em va relaxar. Està molt bé que tinguis aquesta afició, que canalitzis l'estres fen cuina variada, els de casa deuen estar contents i a sobre tu ho passes bomba. Tots satisfets!
EliminaUna abraçada!