M'omples amb ta absència
i amb el silenci em parles.
Quan no et veig, sé que diu
la teva mirada.
Ningú sap on rau el foc
que la penombra amaga,
el foc que desfà el gebre
i fon la rosada.
Però la pell batega
I el cor em porta a tu,
sense sabates.
Glòria
Em torna a commoure i a agradar molt, Glòria!
ResponEliminaGràcies, Carme. M'encanta participar a les Itineràncies. M'obliga a posar-me les piles de tant en tant.
EliminaUn poema molt inspirat, molt bell.
ResponEliminaOi que sí? és un poema d'amor senzill i dolç.
EliminaGràcies, Xavier!
No calen pas sabates per anar a buscar l'amor...Molt bonic!
ResponEliminaPetonets.
Lleugera, lliure, és la millor manera d'anar-hi.
EliminaGràcies, M.Roser, i petonets!
M'encanta! M'encanta, Glòria!
ResponEliminaGràcies, Marta, jo també estic encantada de que t'hagi agradat.
Elimina:-)
Una abraçada!
Res millor que uns peus descalços per tocar bé de peus a terra.
ResponEliminaFantàstic poema!!!
Tocar de peus a terra i alhora volar!
EliminaEl que fa l'amor...
Els meus millors moments duien sandàlies o pell sense sabates. Deu ser per això que m'agrada....i escriure a l'estiu descalç fa que l'escriptura sigui més sensual.
ResponElimina;-)*
Quanta tendresa!!!
ResponElimina