dilluns, 23 de maig de 2022

"Sempre en el meu record"

 Un dels relats que la meva filla a inclós en el seu primer llibre en solitàri "La Corba de Venus i altres relats". N'hi a per tots els gustos, aquest és molt tendre.

 



 Té, Marta, per a tu...Oi que són boniques? Són clavells, que a tu t'agraden...oi, Marta? Fes-me un petó... Posa-les en aigua, no es morin.

 La Fina va agafar el pom de crisantems  lligats amb una cinta morada, li va fer un petó al seu marit i les va posar en un gerro amb aigua.

L'estimava, des de molt abans de ser dona, des que eren criatures que corrien pels mateixos carrers del poble, o potser des de molt abans, des que eren dos astres perduts en una constel·lació sense nom i sense lloc en el  mapa del cel, des que un dia van caure plegats d'aquell cel i junts van créixer i es van prometre amor i fidelitat eterna quan es varen casar i van repetir les paraules que pronunciava el capellà  junts en la salut i la malaltia fins que la mort ens separi. Malgrat que no hagués calgut dir-ho, perquè així entenien el seu amor i no podia ser d'una altra manera.

 I era petit el seu univers, tan petit com el carrer on van ser nens, petit com els seus dies plens de rutines i gestos minúsculs amb què es complaïen. Arròs els dijous. Passeig els diumenges, tu amb la corbata i jo amb mantellina. Agafa'm del braç, com una senyora fina.  Per reis et compro unes sabates de xarol. Ai no, on vas a parar, que fan de dona antiga. Veces pels coloms al parc.  Els divendres peixet sense espina. A les nits tassa de camamilla. Bona nit, poncella. Bona nit, gladiol...I no sospitaven com n'era d'immens el món.

L'existència dels dos cabia en una butxaca. I així, l'amor del fill que mai no va arribar se'l repartien a parts iguals. Tot ho havien fet junts, i ara que tocava fer-se grans, ell se li feia petit.

Avui li havia dit Marta, ahir Encarna, a vegades s'equivocava i picava a un altre pis.

Mentre el seu marit dormia la migdiada, la Fina va agafar el pom de crisantems i el va retornar, com altres diumenges, al semàfor on una dona va perdre el seu marit.

“Sempre en el meu record” resava  la cinta.

                                                   I tu en el meu, amor. I tu en el meu...

 

                                                                                             Eva Moreno Bosch

                           

                                                                                                                      

 

3 comentaris:

  1. Tinc la sort de tenir el llibre a casa.Tots els relats són molt bons i originals.

    ResponElimina
  2. Un text molt bonic, felicitats.
    Petonets a les dues.

    ResponElimina
  3. Que trist. Això de "en la salut i en la malaltia" és un tòpic que no és gens real, quan et poses malalt la majoria de les vegades deixen d'estimar-te, per allò de l'estigma.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...