Avui, comparteixo una poesia que desitjo que us agradi.
A força de trucar la porta equivocadatens els nusos dels dits plens de sang i de nafres.Voles, com la falena per la llum encegada;no notes la calor que ja et crema les ales?
Quan lluites tenaç en fútils batallesguanyes experiència, però pagues peatge.Llueixes les osques talment com medalles,són sol cicatrius de cops i d'urpades.
Vols viure de presa, corrent endavant,
sense veure on vas, sense deturar-te.Per arribar a on?Ningú està esperant-te.
Glòria
Les cicatrius de la vida.... cada any una de nova.
ResponEliminaHi ha vegades, sobre tot quan s'és jove, que ens exposem a ser ferits per imprudència, però altres vegades la vida ens agafa desprevinguts i colpeig a on més mal ens fa.
Eliminasi correm massa ningú podrà atrapar els nostres sentiments, sovint val la pena esperar a veure passar les oportunitats
ResponEliminaViure de pressa no volt dir viure més ni amb més intensitat, sobretot si no aprenem de les experiencies. Val la pena està atent als nostres sentiments i als de qui ens envolten.
EliminaDoncs millor parar i mirar, potser algú hi ha...!
ResponEliminaViure en plena consciència i amb els ulls oberts al que en rodeja és l'idoni.
EliminaAi, M.Roser, penso que he esborrat un comentari teu sense voler...
ResponEliminaPerdona!
Petonets de disculpes!
Elimina:-)
Anar endavant
ResponEliminacom qui fa punta a un llapis.
Progrés enrere.
Bona definició, Helena, excel·lent!
EliminaÉs un vell poema meu, Glòria.
EliminaTu sempre fas servir metàfores originals i encertades.
EliminaSi les teves paraules no aconsegueixen desanimar-la, arribarà lluny.
ResponEliminaAi, XeXu, la persona que em va inspirar aquest poema no anava gaire ben encaminada. Desitjo que arribés a bon port, que no s'estavellés pel camí.
Elimina