GlòriaNo sé donar cartes marcades,no sé tirar daus carregatsVull jugar net i perdre si s'escauamb tota dignitat.
Si la veritat es virtut que honora,perquè ningú no la vol escoltar?Tots solem dir petites mentires,tothom vol escoltar mitges veritats.
I acostumats en compliments i vanagloriesens horroritza saber que pensen de veritatamistats, que d'amics no en tenen gaire,companys,que en ocasions ens han negat.
La bena als ulls, un filtre a les orelles,la boca per dir frivolitats. Així vivim contents.Tranquils. Amb còmode ignorància.Que és perillós portar el cor a la mà.
Sempre és perillós portar el cor a la mà... però alguna cosa deu tenir de bo, que encar quedin persones que volen fer-ho.
ResponEliminaLa veritat sempre és més complicada del que sembla. Un bon poema Glòria, reflexiu i reivindicatiu.
Sens dubte queda bona gent, bones persones honestes i sinceres. Però la sinceritat és relativa i perillosa.
EliminaGràcies, Carme!
Jo també vaig amb el lliri a la mà, i tot i que dir la veritat em deprimeix sovint, tinc entès que sincer ve de sencer, íntegre. Només em sap greu ser bocamolla amb els altres.
ResponEliminaA vegades és inevitable maquillar una mica la veritat que pot ofendre a qui l'escolta. De tota manera la "nostra" veritat és únicament la nostra manera de veure les coses.
EliminaPerò guanyar quan has jugat fent trampes , no deu ser gaire plaent...Perdre o guanyar, sempre amb dignitat!
ResponEliminaPetonets.
Ai, M.Roser, hi ha molts tafurs que, net o brut, juguen a guanyar.
EliminaLes persones que són honestes no saben jugar així.
Petonets!
Ho escrius en forma de poema, que per cert t'ha quedat molt bé. Però podria ser una reflexió escrita i argumentada, i en el sentit i el contingut m'hi ha sentit molt identificat i firmaria cadascuna de les paraules, escrites d'una altra manera. I és una mica trist sentir-se així, perquè el món va cap una altra banda, però prefereixo sentir-me malament per seguir sent jo mateix que deixar-me portar. I de vegades no és gens fàcil.
ResponEliminaGràcies, XeXu.
EliminaPenso que la manera de ser de les persones ve amb la genètica. I si bé l'educació influeix és molt dificil fer-les canviar. Qui és integra per naturalesa és molt dificil que canvii, encara que costi.
Nedar i guardar la roba...
ResponEliminaUna cosa ben difícil de fer, Xavier. Nedes incomode, pendent de la roba, i no sempre la trobes quan tornes de l'aigua.
EliminaEl teu poema es per reflexionar, pero es veritat, no sols es perillos anar amb el cor a la ma, sino que pel meu modo de pensar es millor portarlo sempre amagat...mes que res, per evitar disgustos i desenganys.
ResponEliminaTens raó, Francesca, mostrar massa el nostres sentiments ens fa vulnerables, és trist però és així. Els que els tenim a flor de pell hem de protegir-los.
Elimina