" EL DIA QUE TORNARÀS " de Eva Moreno

Un relat de la meva filla Eva, que va ser guardonat en el Concurs de Relats breus, i que ha penjat al seu blog "Vers al cove", i podeu llegir aquí també.

                                                              2n Premi al Concurs de Relats breus Joana Raspall 2013

  

    Després de tantes estacions passades en aquell terrat i tanta terra a les ungles, ella mateixa havia esdevingut una flor, una alegria que cada matí s'esporgava els anys tan lentament viscuts i es vestia amb un somriure esbiaixat de color clavell, el rubor de les roses sobre els pòmuls eixuts i el blau dels jacints mal difuminat sobre les parpelles vençudes. Al cabdell marcit del seu monyo es lligava pomets de gessamí a l'estiu, un pensament a la tardor, clavellines a la primavera i les violes grogues quan arribava l'hivern.  

      

 El món en què es reduïa la seva existència depenia de les seves mans, de les seves paraules i cançons de color sèpia que amb veu estrafeta feia ploure com una rosada amable sobre cada pètal. Tenia una cura maternal de la seva procreació vegetal. Cada llavor que brotava, cada nova fulla, cada pistil nou que es mostrava, ho feia sota el seu esguard incansable de verd clorofíl·lic. La saba que bategava sota la seva escorça argilosa era la mateixa saba que sadollava els rosers.

La gènesi del seu jardí no li guardava secrets.. Era capaç de sentir respirar aquell món florit que conformava el seu paradís de vint metres quadrats i enrajolats on els testos s'alçaven desafiant l'espai i on només uns peus avesats com els d'ella eren capaços de moure's-hi amb seguretat. Era aquesta capacitat de moviment el que la feia diferent a les altres flors.

       Perquè ell li havia dit que l'amor és com un jardí que cal cuidar perquè no s'assequi. I ella havia après a fer-ho. Sabent-se el nutrient principal del seu verger, homenatjava així la seva unió amb l'home que estimava.

Desprenia les paraules dels seus llavis com gotes minúscules de plugim. Passava la mà sobre les begònies com qui acaricia una aura, acaronava els estams amb el palpís dels dits, i mentre ho feia cantussejava un collage de cançons de Machín.

t                      t                      m                       p                        q                             c

   e               e                   i                                i                             u                  o

q                       a                v                        n                                 e                    n

   u              d                  i                                t                       p                       a

i                      o                   d                            o                        i                       m

    e               r                    a                                o                  n                                    o

r                      o                    a                      o                     t                                o

    o                                   a                       o                             a                                 o

o                               a                    r                                 s                                                                                            s . . .

                                       

       Els matins, quan sortia al terrat, ja la banyava la llum del dia recent nascut, les hores li lliscaven asseguda a la seva cadira de vímet esfilagarsat, vetllant la seva reserva botànica com una mare amatent del seu bressol. Sovint, arraulida en la manta descolorida amb què es cobria les cames cansades, se li adormia la tarda a la falda.  Ella també era una flor, a força de primaveres vençudes, amb tant de substrat a la pell, i les seves arrels més profundes a mida que s'atansava al cel.  

      Sí, l'amor era com un jardí que calia cuidar. Però ell li ho havia dit molt abans de deixar-la per una dona de pètals més turgents. I tal com n'esporgava les flors pansides, esbrotava les fulles on la veritat se li marcia i arrencava de la memòria allò que no tenia cabuda en el seu terrat.

I així, s'havia quedat amb una única fulla en blanc on havia escrit la darrera esperança que l'esperonava a viure només per un sol instant: El dia que tornaràs.

       Una tarda d'abril, la Roser va fer la seva darrera fotosíntesi, quan li vaig pujar el sopar ella ja es tancava com un capoll i amb un fil de saba a la gola em va dir No deixis que es morin, cuida el jardí, que ell tornarà.

I potser perquè encara és viu, potser perquè ja és mort, ell no ha tornat.

Des de casa veig el seu terrat. Ara hi viu una parella d'italians, jo diria que són gais. Han posat gespa artificial i moltes llumetes petites al voltant, només hi tenen una buguenvíl·lea. Gentils ho són, em van ajudar a transportar tots els testos de la Roser al meu terrat.

Jo no sé cançons de Machin, però des que els poso música de Chopin i Bach s'han enaltit, les prímules han esclatat com mai aquesta primavera i les margarides s'han multiplicat.

Qui sap si algun dia ell tornarà...

                                      

                Eva Moreno i Bosch