Avui tocava anar de cacera amb el pare. A en Stans no li agradava la cacera, cada cop que veia un cérvol caure ferit de mort, sentia un malestar grandíssim. Tots els animals li feien compassió i no li agradava gens matar-los. Però havia d'anar-hi, per al pare era important que fos un bon caçador, com tots els mascles de la família Straut ho havien estat.
Ell, el que voldria seria quedar-se amb la mare a casa, ajudant-la, que li ensenyes a fer pastissos de gerds, d'aquells tan bons, o endreçar junts la roba al armari, posant-hi pomes d'olor, o ajudant-la a cuidar les flor del exuberant jardí; la seva pobre mare que dels vuit fills que va parir només en tenia vius dos, la seva germana bessona Geertje i ell. La seva mare, que es passa el dia tancada a casa, rodejada de servei, quan el que ella desitjava era agafar les regnes del negoci que el seu espòs, que mai escolta els seus consells, està portant a la ruïna, amb seva mala gestió.
Al Stans també li vindria de gust quedar-se amb la germana, que es passa tot el matí entre les classes de música i un tapís complicadíssim que li fan fer, per penjar al saló principal, quan el que ella voldria seria anar de cacera amb el seu pare, i disparar trets, i enfilar-se als arbres, coses que una noia de bona família no ha de fer mai.
El pare anava al davant, amb pas decidit, aixafant amb fermesa la neu, sense mirar al fill que el seguia, un fill del que no se'n sentia orgullós, perquè ni era valent, ni decidit, com ell voldria que fos. Que no li agradava anar a caçar, ni jugar amb els amics als jocs salvatges que juguen als adolescents. Un noi que patiria, com patia ell mateix, que ha de fer de cap de família, de mascle alfa, d'home amb autoritat, quan el que més desitjaria seria aprendre de música, com la seva filla i portar les faldilles de la seva dona, amb els tres enagos a sota. I, sobre tot, no tenir que prendre decisions.
Era ben clar que a casa dels Straut ningú no era feliç i difícilment ho serien.
:·(
Potser es podrien intercanviar els rols... A veure si l'encerten!!!
ResponEliminaHi ha famílies amb mala sort!!!
Si, nena, a aquesta família els papers estaven canviats, però en aquella societat els rols estaven ben definits, ningú s'escava fàcilment del que estava previst que fes.
EliminaUna llàstima!
Complicada situació, aquí ningú té el que voldria, encara que seria fàcil aconseguir-ho si no fos que el seu entorn ni ho entendria ni ho acceptaria mai de la vida. Déu n'hi do la història que t'has empescat...
ResponEliminaCom bé dius, en la societat on vivien tothom havia de fer el que li tocava. Encara que li toques la moral!
EliminaI tots desgraciats...
:(
M'ha agradat molt aquest conte. És exemplar.
ResponEliminaReivindico, com sembla que tu fas, que els homes ens puguem posar faldilles metafòricament.
Naturalment que, si algú ho desitja, sense el metafòrica.
Perquè no? Les dones no hem parat fins portar pantalons. Els homes estan en el dret de portar faldilles metafòricament o sense metàfores.
EliminaEstic contenta que t'hagi agradat, Xavier!
;)
Recoi si que ho tenen complicat si....
ResponEliminaHo tenen clar, però en aquell context és irrealitzable. I, au!, a patir i a aguantar.
EliminaDe vegades la vida sembla que juga amb els nostres desitjos...En aquesta família ningú era feliç!
ResponEliminaPetonets.
Ningú ho va ser, una pena, tots encasellats en un paper que no els corresponia, quan intercanviant-los tots guanyarien. Però el "que diran" pesa molt.
Eliminacal que els dos germans es posin d'acord i aixi seran feliços.
ResponEliminaSi els deixessin ho farien. Però a la noia la casaran als setze anys i al xicot es l'hereu. L'hereu del negoci ruïnós dels pares.
EliminaEm pensava que li fotria un tret... Una descripció brillant de com els prejudicis ens poden obligar a ser qui no som en realitat.
ResponEliminaCoi, Sílvia, ja és prou trist tot plegat, només els hi faltaria un crim, ara!!!
EliminaEls prejudicis pesen com una llosa, i en aquells temps, molt més encara.
I si un es fa passar per noia i l'altra per noi...? Seria una solució, ja que l'opció de dir la veritat sembla no contemplar-se...
ResponEliminad.
Mira, aquesta potser sí que seria la solució! Dir la veritat??? Mai! Ningú ho entendria.
EliminaOstres... què ven relligat! Ningú està allà on vol. No sé ben bé per què però m'ha portat records de la pel·lícula "Le goût des autres" (Agnès Jaoui, 2000)... enhorabona!
ResponEliminaNo conec la pel·lícula, però deu de ser interessant, el cinema francès sol estar molt bé.
EliminaAgraeixo els teus comentaris, Ignasi. I la teva visita.
És un drama amb to de comèdia.... o a l'inrevés. Si tens l'oportunitat fes-li una ullada.
EliminaAquests dies segur que trobo una estona per veure-la.
EliminaGracies, Ignasi :)
papers canviats ! quina dissort a veure si gosen capgirar el seu destí
ResponEliminaPaper canviats en un context en que tots tenien el seu rol ben definit.
EliminaGran dissort!
Això és néixer ben estrellats!! Quina mala sort tenen tots!!
ResponEliminaM'ha agradat molt el teu relat ;)
Aferradetes! :)
Tots estrellats! Aquella casa era una constel·lació d'estrelles dissortades. :(
EliminaAferradetes, bonica!
Una situació molt més crua que l'hivern a l'exterior.
ResponEliminaSi, Rafel, aquí no hi ha primavera o estiu que ho arregli. Cal fer canvis des de dins.
EliminaMolt ben trobat el relat. El millor seria que en néixer ens preguntessin que volem ser i així no es donarien aquestes equivocacions que només fan amargar-li la vida al personal.
ResponEliminaM'agrada
La vida te unes bromes uqe no sempre fan gràcies, a vegades són pesades. Molt pesades. I no sempre es té la força necessària per canviar el destí que ens ve donat.
EliminaGràcies!