El primer regal “formal” que li va fer en Martí va ser un collar de caragolines, les havia buscat ell i les enfilà amb un cordill primet de color blau. “Són per a tu, –va dir- així encara seràs més guapa”. A ella, que llavors tenia sis anys, li va semblar el regal més meravellós del món, de bonic i elegant que el va trobar. En Martí, que tenia un parell d’anys més que ella sempre li havia demostrat preferència, però aquest regal era una declaració d’amor en tota regla.Van ser feliços durant molts anys, sempre junts, gaudint de tots el moments de lleure robats a la feina, compartint confidències, petons furtius i plans de futur. Fins que en Martí va tenir que anar a fer el servei militar, que en aquells temps era obligatori. Dos anys de servir a la Marina van convertir al Martí en un estrany.Poques cartes va contestar, no va aprofitar cap permís per visitar el poble i quan, ja llicenciat, va tornar va ser per despedir-se de tothom i anunciar que anava a viure a Cartagena on havia conegut una noia amb qui es volia casar.Fi del somni. El collar era un record, encara ara, ja casada, a vegades se’l posava. I quan pel prat veia cargolins recordava amb tendresa la il·lusió del seu primer amor. I somreia.
Havia pensat un relat diferent amb l'ajut de les imatges que aquí baix afegeixo, però això de ser l'última té inconvenients.
L'Assumpta se'm va avançar!
Overbooking!!!
-Ets un bocamoll, Rosendo, tant dir a tots el
companys el bé que s’està a les tiges prop del llac aquests dies de tanta
calor i mira com hem acabat! En lloc de
cargolins semblem sardines en llauna… Ni
en el metro a l'hora punta es va tan embotit!!!
Un collaret de records enfilats.
ResponEliminaRecords que el temps ha endolcit i són tendres d'evocar.
EliminaAixí que tu també havies pensat en l'overbooking? Doncs a mi no m'havia passat pel cap... De totes maneres, has fet un relat reeixit, aquells primers amors que sembla que són les històries més grans que podem viure. Què ràpid que s'acaben de vegades...
ResponEliminaSempre m'ha intrigat l'afició que tenen aquests cargolets per agrupar-se. Imagino que hi deu d'haver alguna explicació lògica que ignoro.
EliminaEls primers amors rara vegada són els últims, però solen deixar records inesborrables.
Els amors infantils i juvenils són tan bonics i de vegades perduren en el temps, però quan hi ha distància pel mig tot es difumina i bé que s'acaba...Una pena!
ResponEliminaCaram aquestes tiges si que tenen requesta, no sé si ni cap més...
Petonets.
Quantes noietes és quedaven sense "novio" quan marxaven del poble per fer la mili o per anar a treballar a un altre lloc! Jo en conec alguna. Però la vida continua i no sempre el primer amor és l'amor verdader.
EliminaAquests cargolets són molt gregaris, es veu que els hi agrada estar juntets.
Petonets!
el primer amor no s'oblida mai, cap de les dues parts. Que guardi el collaret que encara el podran lluir junts alguna vegada
ResponEliminaEll va conèixer un món nou que el va enlluernar. Potser si que va trobar l'amor. O potser no...
EliminaDe tota manera els records no s'esborren, ni volent.
Doncs, mira, finalment n'has fet dos de ben macos!!
ResponEliminaMoltes gràcies per participar. Mai no és tard!
Aquest any m'hi pres les vacances molt seriosament ;-)
EliminaPerò ara vaig recuperant el ritme. Ja ho veus, en lloc d'un relat, dos.
Conec pocs casos de supervivència del primer amor, un d'ells els meus pares, 14 i 16 anys, però de vegades penso que haurien hagut de seguir buscant! No, no, si en el fons s'estimen :)
ResponEliminaUn cargolí anomenat Rosendo dóna molt de si ;)
Hi ha amors per tota la vida. Vol molta estimació i molta voluntat fer-los durar tant de temps.
EliminaEls teus pares són uns privilegiats, no ho dubtis!