"EL COLLAR DE CARGOLINS"

Reobrim el blog passades les vacances per participar, amb retard,  als Relats d'estiu de la Carme.

El primer regal “formal” que li va fer en Martí va ser un collar de caragolines, les havia buscat ell i les enfilà amb un cordill primet de color blau. “Són per a tu, –va dir- així encara seràs més guapa”.  A ella, que llavors tenia sis anys, li va semblar el regal més meravellós del món, de bonic i elegant que el va  trobar. En Martí, que tenia un parell d’anys més que ella sempre li havia demostrat preferència, però aquest regal era una declaració d’amor en tota regla.

Van ser feliços durant molts anys, sempre junts, gaudint de tots el moments de lleure robats a la feina, compartint confidències, petons furtius i plans de futur. Fins que en Martí va tenir que anar a fer el servei militar, que en aquells temps era obligatori. Dos anys de servir a la Marina van convertir al Martí en un estrany.

Poques cartes va contestar, no va aprofitar cap permís per visitar el poble i quan, ja llicenciat, va tornar va ser per despedir-se de tothom i anunciar que anava a viure a Cartagena on havia conegut una noia amb qui es volia casar.

Fi del somni. El collar era un record, encara ara, ja casada, a vegades se’l posava. I quan pel prat veia cargolins recordava amb tendresa la il·lusió del seu primer amor. I somreia.

Havia pensat un relat diferent amb l'ajut de les imatges que aquí baix afegeixo, però això de ser l'última té inconvenients.
L'Assumpta se'm va avançar!

                                                                       Overbooking!!!

-Ets un bocamoll, Rosendo, tant dir a tots el companys el bé que s’està a les tiges prop del llac aquests dies de tanta calor i mira com hem acabat!  En lloc de cargolins  semblem sardines en llauna… Ni en el metro a l'hora punta es va tan embotit!!!