Tres genets:
4t. Genet: La Mort
No et reconec amb les galtes colrades
que dissimulen la lividesa de la mort.
Ni en les narius, que tènuement s'afilen,
ni en la parpella transparent sobre l'ull clos.
Ets tu, però tu on ets?
Qui ha tallat el fil que et mantenia erecte
donant alçada i majestat al cos,
com s'ha espatllat aquest rellotge que, perfecte,
marcava la cadència del teu cor,
Perquè s'atura aquest magnific engranatge
que amb precisió donava vida a tot?
Qui t'ha deixat ert, qui t'ha llevat la vida
que amb tant plaer assabories glop a glop?
O has sigut tu,
car el teu cos de llibertat et priva
que per fugir del món
has deslliurat ton ànima captiva
buscant una altra fita,
un espai nou...
Glòria
Aquest poema descriu molt bé la profunditat d'una pèrdua.
ResponEliminaSento molt la pèrdua del teu amic Glòria.
Una abraçada
La mort, encara que anunciada, sempre sorprèn. I trasbalsa el misteri que l'envolta.
EliminaUna abraçada ben forta, Glòria. La mort dels amics ens deixa sempre una mica orfes.
ResponEliminaAquest poema és preciós i l'última estrofa m'arriba endins... potser és una bona manera de veure-ho. Pensant que s'han volgut deslliurar de la captivitat del cos.
Gràcies, Carme. Arriba un moment en que massa sovint perdem amics.
EliminaQuan un sofreix hi ha perdut l'esperança la mort pot entendres com un deslliurament.
De vegades resulta tan difícil explicar la mort, justificar-la, comprendre-la. En aquests moments només et puc aportar la meva comprensió i el meu suport.
ResponEliminaLa mort és l'única cosa que tenim segura, però ens han educat de tal manera que ens costa acceptar-la.
EliminaGràcies, Alfons!
Em sap greu Glòria, les pèrdues sempre ens remouen molt per dins. Bon poema, encara que no sigui dedicat especialment a ell, segur que li arribaria molt.
ResponEliminaGràcies, XeXu, una pèrdua sempre és una sotragada. Jo m'esforço en creure que no és un final, que hi ha un més enllà, però no sempre ho tinc clar.
Elimina♥
ResponEliminaGràcies, bonica i bessets!
EliminaLa mort és un misteri difícil d'acceptar perquè ens deixa orfes dels que estimem. Em sap greu, Glòria.
ResponEliminaUn gran misteri, quan hi penso em trasbalsa. Però com que és una realitat en la que hem de conviure val la pena aprofitar tots els bons moments que tenim abans que ens arribi.
EliminaGràcies, Teresa!
Com més grans ens fem, a més enterraments hem d'anar, això ens ha de fer pensar si estem fent tot el que podem per gaudir al màxim aquest temps tant efímer que ens donen.
ResponEliminaUna forta abraçada, Glòria.
Si, Joan, últimament sovintejant massa els enterraments. Val la pena posar en pràctica allò del "carpe diem" i aprofitar totes les bones estones que tenim al abast.
EliminaUna abraçada.
El poema és preciós, és veritat que sovint hi ha aquesta sensació d'estranyesa davant el cos mort... una abraçada.
ResponEliminaA mi mai m'ha fet por o angunia veure una difunt, però si que em produeix un estupor, un desassossec...penso que estic davant d'un misteri que no acabo de entendre.
EliminaGràcies, Gemma.
Et deixo el record de la visita ara, però ja és la tercera vegada que passo per rellegir el poema. Preciós de debò!
ResponEliminaGràcies, Ignasi. M'agraden les teves visites i em fa contenta que t'agradi el poema.
EliminaUna abraçada!