Un fil d’aigua davalla
per la teva esquena clara.
Brillant travessa el teu nom.
T’estimo tant!
Ets tan a prop i tan bella,
carn de la meva carn!
Et miro d’esquitllentes,
sense voler torbar
el teu pensament callat.
I et sento tan lluny
que no t’abasta la meva mà.
M’espanta perdre’t.
La teva vida, riu desbocat,
s’aparta de la meva,
rierol lent, tèrbol de fang.
rierol lent, tèrbol de fang.
Ets lliure i bella.
No tant com t’imagines...
Però la joventut no és gos pigall.
Glòria
Quin poema més bonic, Glòria! La joventut amb totes les seves característiques, bellesa, impetuositat, set de llibertat... Com s'estimen, oi? aquests joves potents i inquiets, que se'ns allunyen massa de pressa...
ResponEliminaEstic contenta que t'agradi. Valoro molt la vostra opinió.
EliminaVeure créixer els fills, els nets, és una gran satisfacció, però sempre desassossega. Pensen saber-ho tot i no valoren gens l'experiència dels més grans.
Imagino que és un fet normal, que tots ho hem fet.
La foto és de la teva filla? En tot cas, el tatuatge és molt xulo. Les paraules que dediques també ho són, el sentiment és molt fort.
ResponEliminaNo, la foto és de Google, i el poema el vaig fer pensant en les netes, que ja són adolescents i molt guapes, per cert. El sentiment que m'inspiren és de satisfacció, d'orgull i alhora una certa inquietud pel que els pot deparar la vida.
EliminaGràcies pel teu comentari, XeXu, ja sé que la poesia no és de les coses que t'agraden...
mai ens agrada prou el que fan, però sent carn de la nostra carn, faran sempre el millor per ells.
ResponEliminaTendre i bonica dedicatòria.
El poema va néixer espontàniament, cosa que no sempre passa. Els estimem tant que volem protegir-los, però ells han de fer la seva via, cometre errors potser, per tal de poder aprendre. El que han viscut els altres no els serveix.
EliminaGràcies, Joan.
El poema és preciós Glòria. La joventut, lliure, plena d'il·lusions, responsables dels seus irresponsabilitats, no s'adonen que la seva fugida és la nostra pròpia fugida cap a la maduresa, no ens adonem que ells també tenen dret a les seves pròpies equivocacions, no s'adonen, ells, que prop ens obliguen a viure, a voler viure més ...
ResponEliminaM'agrada això que dius "responsables dels seus irresponsabilitats". Volem lliurar-los de les equivocacions i és a força d'equivocar-se quan s'aprèn, quan s'adquireix experiència.
EliminaCertament ens donen vida, encara que patim per ells.
Un bell poema. Com ho són també els ocells que volen sobre la pell jove.
ResponEliminaGràcies, Xavier! :-)
EliminaQueden molt bé els ocellets, però personalment no m'agraden gens els tatuatges. Clar que l'opinió d'una iaia difereix del d'una neta de 18 anys.