No sempre les tormentes són atmosfériques, dins nostre tan sols una paraula - o un silenci- ens fa passar de la calma a la tempesta.
Hi ha una lluna petita a cada basal d'aigua
capcinegen entre núvols els estels més petits.
Es respira l'humit de la pluja i les llàgrimes
I la nit fa basarda. El silenci és un crit.
Cal que la tempesta s’anunciï amb la tronada,
no és el batec del cor prou senyal d'alarma?
Han de travessar els llamps la fosca gropada,
no avisen prou l’instint del perill que s'atansa?
Quan passa la turmenta
les restes fan basarda:
mirades de retret que solquen l'aire
desencisis amarant les paraules.
Fulles xopes de llàgrimes.
I aclareix.
És ben cert i ho he entès:
després de la calma
sempre ve la tempesta...
O pot ser és al revés...
Glòria
Després de la tempesta ve la poesia.
ResponEliminaAi, Xavier tu veus poesia en tot, tens ànima de poeta!
EliminaIndubtablement , les unes porten a les altres, no hi fa res l'ordre !...elles, sempre venen juntes :)
ResponEliminaSalut !.
Si, és cert, com deia l'Ovidi "va com va" :)
EliminaSalut!
Tens raó Glòria se sol dir , deprés de la tempestat bé la calma, però després de la calma pot venir una altre tempestat...M'agrada la luna petita a cada bassal d'aigua!
ResponEliminaPetonets, Glòria.
Gràcies, M. Roser, és complicat això del temps i els sentiments. Ja veus que ni els metereólegs ho endivinen.
EliminaPetonets!
Eixuga't i tornem-hi, d'això es tracta.
ResponEliminaSi, és el que s'ha de fer, però hi ha vegades que plou sobre mullat...
EliminaGràcies Helena!
Com puja la intensitat, com es refreda l'ambient, i que bé ho mimetitzes amb una tempesta de veritat.
ResponEliminaOi, Xexu, que estrany trobar-te comentant poesia!
EliminaT'agraeixo el comentari, ja veus que blogejo poc, però sempre estic per aquí, fent visites als companys, però el temps no em cundeix com abans...
Una abraçada!