El grup d’infants
contemplen esverats la negra columna
que al mig del bosc s’aixeca amenaçadora.
Les dones del poble, mocadors de dol al cap,
s’abracen esporuguides
gemegant pels seus homes allà dalt.
El bosc s’ha encès, ningú sap com,
però l’infern es viu.
Què es pot fer?
només la força dels braços pot aturar-lo.
D’una casa en surt un home,
boina ajustada pantalons vells i camisa apedaçada.
Amb pas tranquil passa per costat nostre,
destral a l’espatlla,
i una altra de més lleugera a la mà esquerra.
S’adreça a un vailet i greument li diu;
“Falten braços al pinar, vols venir amb mi?
Salta prompte el noi
agafant l’eina de treball que li ofereix.
Caminen tots dos amb pas viu cap a la tempesta de foc.
Quina enveja vaig sentir de no ser jo l’escollit!
Joan Bernadas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada