La pedra cau al llac
i dibuixa al instant
concèntriques onades.
I quan arriba al fons
pot ser per sempre més,
restarà sota l'aigua.
Així, a dintre meu,
porto el pes d'un dolor
que un dia em colpejava.
Les ones ja no hi son,
però la pedra sí...
Pot ser per sempre més
restarà dins la meva ànima.
Glòria
Jo espero veure les pedres mentre em capbusso, però no surant a l'aigua. Preciós!
ResponEliminaLa pedra un cop està al fons de l'aigua ho teu molt difícil per sortir-ne.
EliminaM'alegra que t'agradi.
Glòria, sóc la Inés, ens vam conèixer al sopar de l'Ada.
ResponEliminaM'agrada molt aquest poema, fins i tot m'hi sento una mica identificada.
Inés
Hola, Inés. Tinc l'adreça del teu bloc i encara no he trobar el moment de visitar-te. Perdona. Ara vinc.
EliminaCelebro que t'agradi el poema, tot i que és una mica trist.
M'ha agradat conèixer-te. Ens llegim!
M'agrada molt aquest poema, és molt bonic.
ResponEliminaInés
Gracies, altra vegada!
Elimina