No puc parar de plorar...
Em dons un mocador de paper
perquè m'assequi els ulls.
El trobo tan estúpid aquest gest!
Millor m'haguessis dit una paraula
que m'orientés en aquest desconcert.
(Les llàgrimes no cauen,
però encara en van naixent)
Es tal d'humiliació pel teu desdeny
que unes onades de ràbia que m'ofeguen
els ulls i els meus sentits em van negant,
Em sento tan ridícula assecant-me el rostre
amb un tros de paper, humit i rebregat,
que esquinço nerviosa entre les mans.
(I tu amb llàstima mirant)
Si no m'estimes ves-te'n, però no em burxis,
ni em culpis ara pel teu desencís...
Les llàgrimes em cremen, però no es pena,
ni dolor, ni enyor, ni és per despit.
És per donar-men compte ara
que aquell que jo estimava no ha existit
Glòria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada