RELATS CONJUNTS: Passeig sota la pluja

La nostra aportació a Relats Conjunts

El passeig sembla tan bonic de nit! Llueixen les fulles tardorals dels arbres -ocre i daurat- i si ha plogut, com avui, el petits bassals d’aigua reflecteixen la llum brillant dels fanals. Les parelles hi caminen felices, abraçades, fent-se confidències, rient baixet, petonejant-se…

Això em provoca records… Jo també passejava feliç i pensava que el món era un lloc meravellós, quan ella, agafada del meu braç, em deia que m’estimava. Ara ja no m’ho sembla de meravellós, el seu amor, que jurava sincer, va durar el temps de tenir un fill. Poc després va desaparèixer de la meva vida. Ella i el nen.  Em  va partir el cor. Les dones són unes criatures ben estranyes...

Però el passeig, com tot,  no és tan bonic ni pintoresc  com a primer cop d’ull sembla;  més enllà de les llums i de les fulles daurades, prop del riu, en un indret  fosc,  propici per carícies més agosarades,  moltes noies ploren desconsolades. Gairebé sempre per mals d’amor: abandonades, maltractades, embarassades. De tant en tant n’apareix alguna flotant en les tèrboles aigües del riu. I no tot són suïcidis.

Jo,  que cada dia travesso tot el passeig encenent els fanals, m’hi acosto quan les veig tan atribulades i provo de consolar-les, de donar-lis  tot l’amor, tota la passió que enyoren.   Però algunes no ho entenen.

                Una llàstima…