Monsieur Delage estimava el seu cafè. Hi havia
entrat a treballar als catorze anys per fer petits encàrrecs, després l’amo, M. Bertrand, el va deixar servir cafès, més endavant ja li va permetre prepara'ls en la brillant cafetera que presidia el
local i que feia uns cafès deliciosos.
Amb el temps i posant molt d’esforç i molta voluntat va arribar a ser l’encarregat
i quan el propietari, a qui els anys ja li
pesaven, va decidir anar a viure amb la seva filla prop de Marsella li va
traspassar el negoci, que després va arribar a ser seu.
Tota la seva vida era la cafeteria, coneixia i
mimava als seus clients: Mme. Renard, que solia seure a la terrassa on
prenia un café au lait i un croissant, que compatira amb el seu caniche blanc, que sempre duia en
braços; M. Lasserre, que es llegia
Le Figaro fins al peu d’impremta; Mlle. Justine, una noia de moral distreta que
venia tot sovint cap al tard a fer un piscolabis per anar després qui sap a on…
Sabia les dèries i les manies de tota la seva nombrosa clientela. Els seus
clients eren els seus amics i ell els corresponia sobradament.
Es va casar -no podia ser d’altre manera ja
que apenes sortia del negoci- amb una nova clienta molt bonica que s’havia mudat
a viure al costat . I van tenir dos fills. Dos cervellets, ningun dels quals sentia
la vocació del seu pare. Els dos van estudiar sofisticades carreres que M.
Delage ni sabia explicar en què consistien. Ara tots dos
treballaven als Estats Units, un a una punta i l’altre a l’altre extrem. Els veia un dies a l’estiu
quan venien a visitar-los amb les seves dones i fills, que parlaven en anglès i
que ell no entenia.
Quan va perdre la seva esposa, una dona
amorosa i tan entregada com ell al negoci, Mr. Delage va convertir als seus
clients no ja en amics sinó, en la seva família. Vivia absolutament
entregat a ells, fins a morir,
literalment, al peu del canó.
Els fills ara han venut a bon preu aquell local amb la seva deliciosa
decoració dels anys vint que M. Delage conservava com una relíquia.
El proper dissabte allí hi inauguraran un
McDonals.
:-(
Ooooooh!!! No per favor, un McDonalds, no!!! Glòria, aquest final és cruel, eh?
ResponElimina:(
Cruel, però real com la vida mateixa. O tu no en coneixes cap de local encantador que hagi tingut de claudicart davant de multinacionals o de gran cadenes de fast food?
EliminaProu que ho sé, Glòria...
EliminaBé, ara que ja m'he desfogat, volia dir que és una història molt ben explicada. I que m'ha agradat molt de llegir, però i si a l'últim moment un dels seus fills o dels seus empleats es repensa???
ResponEliminaAvisa'ls que no penso tornar a pintar aquesta plaça amb un Mc Donals... He, he, he...
No sé si els fills es repensaran, el que està clar és que no comparteixen la passió i el romanticisme dels pares envers el local.
EliminaEntenc que et neguis a pintar una plaça amb un McDonals, no tindria cap gràcia i segur que no l'haurien triat pas per fer cap Relats Conjunts
El final no pot ser més aterridor. La vida entregada a la seva passió.
ResponEliminaAl menys va morir, satisfet, al peu del canó, com ell hauria triat, sense veure la desferra del seu estimat local convertit en un McDonals.
EliminaI aquesta és, malauradament, la història real de molts antics comerços, acabar sent McDonald's, o Zares, o coses similars. Vivim en un mont regit pels diners més que pels sentiments. Si fos al revés aniríem molt millor, oi?
ResponEliminaHi ha persones sensibles i amb bon gust que reconverteixen locals antics en negocis nous, respectant-los i adaptant-los als temps actuals amb molt bon criteri.
EliminaPerò alguns tiren pel broc gros i destrueixen tot el que és antic, amb el seu encant, en nom d'un modernisme d'acer i vidre pertot.
Trist, XeXu, quan tenen més pes els diners que els sentiments.
Una pena, que és perdin negocis tant "familiars" i amb clients de tota una vida ! ....els fills "cervellets" , el podien haver arrendat i seguir aixi , amb un clima tant entranyable...segur que al seu pare li hagués agrada't força més !
ResponEliminaUna bona història !
Els fills cervellets no estaven per romanticismes (ni per romanços), i els van pagaven molt bé. Mai van entendre la passió del seu pare pel negoci. Jo penso que se'n avergonyien un mica, ja veus si són burros.
EliminaMaleits McDonalds que envaeixen els locals de "tota la vida". La teva historia m'ha recordat la malaurada llibreria Catalonia que per altres motius però acabant sent un establiments d'aquest :(
ResponEliminaAi, la Catalonia! Cada cop que passo pel davant el meu estat d'ànim va des de l'enyor a la emprenyamenta. Quina magnífica llibreria que em perdut!
Elimina:(
Pobre, quin final més trist pel sacrifici de tota una vida...Has escrit una bona història, que la vida no sempre té un final feliç!
ResponEliminaPetonets.
Un negoci que va ser bo, que va pagar carreres a fills cervellets i els hi va permetre viure bé. El senyor Delage va morir fent el que més li agradava. Per sort no va veure en que van convertir el local els avariciosos dels seus fills.
EliminaBon relat, malauradament hi ha molts establiments emblemàtics que han desaparegut.
ResponEliminaSembla que hi ha una mica més de sensibilitat que anys enrere, quan és van fer autèntiques barrabassades. Però de tant en tant cauen locals emblemàtics, i ara a Barcelona n'hi ha més d'un que perilla.
Eliminaquina llàstima ! acabar convertint-se en un mc donals , el relat imponent!
ResponEliminaSi que és un llàstima. Perquè aquesta fantasia meva, per desgracia està inspirada en fets reals. Qui més, qui menys en sap d'algun cas.
EliminaBona descripció del cafè. Dissortadament la plaça de la República passarà a dir-se Plaça del Greix.
ResponEliminaO del colesterol, o del menjar escombraries, o ...
EliminaM'agrada més "Plaça de la República". I ja que ha perdut encant al menys que mantingui el nom!
Ohhh, un Mac. Però és el preu de la globalització. Enviar els fills lluny i perdre els cafès de tota la vida
ResponEliminaNo sempre els fills entenen la vocació o els ideals dels progenitors. Els de M.Delage em sembla que menyspreaven una mica la feina del pare. Eren "cervellets" però sense gens de sensibilitat.
EliminaBé, per sort M. Delange no podrà veure la transformació (esclar que si la pogués veure ja no es transformaria...), bonic conte.
ResponEliminaExacte, Gemma. Si aixeques el cap es moriria del disgust i la enrabiada.
EliminaAra ja no passa això, entrar de molt jove per anar pujant fins a arribar a ser l'amo. Però segur que abans de ser-ho ja considerava al cafè com a seu. Ara els diners és l'amo, els sentiments han desaparegut i l'únic que importa és qui dóna més, que tristament resulta ser un macdonals o qualsevol firma de moda.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest relat.
Aquesta època la he viscuda jo. Ara aquests negocis familiars amb amos tan entregats han desaparegut. Avui tot és impersonal i sense cor, amb venedors que t'atenen moltes vegades de mala gana.
EliminaGràcies pel comentari, Alfonso!
Em sembla que, malauradament, així desapareix tot el que ens queda dels nostres avantpassats. Penso que s'haurien de respectar aquests locals antics perquè tenen un encant especial.
ResponEliminaEncara que sigui la cruel realitat, és magnífic el teu relat.
Aferradetes :)
Jo també crec que aquests locals s'haurien de preservar i respectar. Tenen un encant i un caliu que cap local modern pot tenir i s'haurien de valorar aquestes coses. Un cop destruïdes, són irrecuperables
Elimina:(
Aferradetes, lluneta!