El dia del casament de la mare va ser un dia trist per a mi. Encara no feia dos anys que havia mort el pare i jo no entenia que l'hagués oblidat i estimés un altre home. Però ella estava absolutament enamorada, tant, que per complaure'l es va voler casar de blanc, cosa absolutament inapropiada per una vídua, com deia l'avia. De fet l'avia no solament estava en contra del color del vestit, sinó del casament mateix. Vaig sentir que li deia a la mare que el senyor Rohde era un home de mala reputació. Però ella va contestar-li
-Ets una vella amargada i no vull acabar com tu. Sempre escoltant les xafarderies que diuen les veïnes!
A mi l'avia no em semblava vella ni amargada...
Al casament va assistir-hi poca gent, ningú de la nostra curta família, a excepció de l'avia, uns quants coneguts, el meu professor i la seva esposa i un grup d'amics del nuvi. Després de brindar per la nova parella la gent va anar marxant, només van quedar fent gresca i mig embriacs els amics del senyor Rohde.
Des de aquell dia vaig procurar adaptar-me a la nova situació. El nou marit de la mare era amable amb mi i ella semblava feliç.
Fins que una nit em va despertar el senyor Rohde i, acariciant-me els cabells em deia baixet que volia que fóssim amics, que ell m'estimava molt i que vindria cada nit a explicar-me uns contes meravellosos que segur que m'agradarien. El pare també m'acariciava els cabells, vaig pensar que mai seria igual, però que era bonic per part d'ell que es volgués fer estimar.
Venia sovint s'estirava al meu costat i cada vegada les carícies que em feia eren menys paternals. Li vaig explicar a la mare, perquè jo no ho entenia, però ella em va clavar una bufetada que em va fer trontollar i mirant-me amb odi em va dir
-Mentidera, aniràs al infern per mentidera!
Després d'això em vaig sentir molt sola. A qui més li podia dir? Em feia vergonya. I si tampoc em creien? Vaig pensar d'escriure a l'avia, però la mamà llegia totes les cartes que li enviava.
Però el dia del meu aniversari va aparèixer la iaia, sense avisar a ningú, sense que l'hagessin convidat. Vaig veure el cel obert, ella m'escoltaria i potser fins i tot em creuria. Però la mare sempre estava pel mig impedint les meves confidències. Tindria que anar-hi de nit...
Mentre dinàvem la mare va dir
-La nena té malsons, avui dormiré amb ella perquè es tranquil·litzi
I em vaig veure perduda.
Durant el sopar la mare estava especialment nerviosa. L'avia va dir que prepararia una tassa d'herbes per acompanyar el pastis que havia portar, que la relaxarien i a tots ens anirien bé. Ella hi entenia molt d'herbes, en tenia per guarir totes les molèsties.
Després de la deliciosa infusió la mama va començar a fer capcinades i el senyor Rohde badallava dissimuladament. L'avia també semblava tenir son. Vam decidir que era hora d'anar a dormir.
Quan senti que es tancava la porta de la cambra on dormia parella vaig pensar que era el moment de fugir, abans que vingues la mare, però em vaig quedar glaçada en sentir unes petjades i que la porta s'obria. Com un àngel va aparèixer la iaia, em va agafar de la mà i sense dir un mot em va portar a la seva habitació i em va abraçar, fort, però amb molta tendresa. No vaig tenir que parlar gaire, enseguida em va entendre.
-Pobreta, no pateixis més, la iaia ho arreglara. Descansa, àngel meu.
Aquella va ser la primera nit en molt temps que vaig dormir tranquil·la.
L'endemà quan vaig baixar l'avia ja estava a punt. El cotxe ens esperava. La mare no va aparèixer, la vaig veure a la finestra mirant-nos marxar, no sé si entristida de perdre una filla o contenta de veure com s'allunyava una rival, tan encegada estava.
Des de aleshores visc amb la iaia. Alguna vegada la mare volgut veure'm però jo, quan sé que ella ve me'n vaig al bosc i no torno fins que ha marxat.
A passat molt temps ja, ara festejo amb l'Hubert, el fill del metge, ens estimem i és molt tendre amb mi. Però quan a vegades em bessa amb massa apassionament o les seves carícies són més agosarades del que és habitual, sento un ressort que es dispara dintre meu i que em bloqueja. Li tinc que dir a l'avia, a veure si sap d'alguna herba que ho curi això...
Molt bona història, has sabut treure petroli d'aquesta imatge, que de moment no m'inspira, però ja sortirà, ja que no sembla especialment difícil, però tu has trobat un tema excel·lent. No em puc arribar a imaginar com pot marcar una situació com la que viu la teva protagonista, suposo que són fantasmes que no són gens fàcils de fer marxar i que afecten després per sempre més. Complicada la vida que li espera, però potser la iaia la podrà ajudar una vegada més.
ResponEliminaL'imatge, tan festiva, em va donar males vibracions i em va sortir aquesta història tan tèrbola. I tan llarga, a mi, que m'agraden els relats breus. Penso que una experiència com aquesta et deixa marcat per sempre, però confio molt en l'avia que amb el seu bon sentit sabrà redreçar la situació d'inestabilitat de la noia.
EliminaBo el teu relat XeXu, la vida té ironies macabres.
Quina història, uf, m'agradaria que continués... Està tan ben explicada que fa mal, ets molt bona narradora. M'ha agradat molt la negació de la mare que no vol veure la realitat perquè en el fons la filla se li apareix com una rival.
ResponEliminaAgraeixo el teu comentari afalagador, més venint de tu, narradora excel·lent.
EliminaCosta entendre la ceguesa d'algunes mares davant situacions així, o el que és pitjor la seva complicitat amb el botxí.
Abraçades, bonica!
Quina sort que l'àvia pogués adonar-se'n i ajudar-la. Aquests abusos tenen tantes conseqüències nefastes per a les persones...
ResponEliminaUna gran història, Glòria, trista, però al menys una mica compensada per l'amor de l'àvia... Les àvies sempre vetllen i tenen l'antena posada vigilant els néts...
L'avia ja es malfiava des d'el principi, la pena que no ho pogués evitar. Segur que amb el seu amor acabarà guarint les ferides de la seva neta, més que amb les herbes que li pugui donar.
Eliminamolt bon relat d'un fet molt trist i aberrant n'has tret amb tendresa un final feliç i uns delicada venjança
ResponEliminaNo m'agraden els relats tristos, però aquest, no sé perquè, a sortit així.
EliminaResta esperar que l'amor de l'avia i de l'Hubert tornin la felicitat al cor de la protagonista.
Les àvies amb una mirada ho entenen tot, sort en va tenir la pobre nena...Segur que també tindrà algun remei per aquest mal que l'angoixa!
ResponEliminaPetonets, Glòria.
Segur, l'avia és una dona intel·ligent i sabrà trobar les paraules per posar remei al desassosseg de la noia. Segur si convé escric un final feliç :)
EliminaPetonets!
segur que trobarà la manera de que ella pugui gaudir de la vida amb el seu estimat. Molt bon relat
ResponEliminaCoses com aquestes marquen molt, però és jove i té la vida per davant i l'amor sincer del promès i l'avia que l'ajuden tant com faci falta.
EliminaUn relat molt bo i colpidor.
ResponEliminaAra ja no sé l'àvia li podrà donar un cop de mà o haurà de ser ella, tota sola, que afronti el futur.
Evidentment que haurà de ser ella sola la que encari el futur, però amb el recolzament de dues persones que l'estimen serà més fàcil que ho aconsegueix.
EliminaMolt ben narrada, la història, i has trobat un final que dóna esperances, el paio l'ha tocat però no l'ha enfonsat pas.
ResponEliminaUn amor sincer pot guarir-ho tot, amb tendresa, amb paciència. Segur que serà feliç, vencerà les recances i aquesta sòrdida història quedarà com un mal record per oblidar.
EliminaPobre criatura....fa mal només de pensar pel que ha tingut que passar. Sort de l'avia. Segur que aconseguira ser feliç.
ResponEliminaUn relat molt bó.
El trist és que passin aquestes coses i que passen massa sovint. I no sempre hi ha avies salvadores.
EliminaUna abraçada, Bruixeta!
Continuarà? Em tenies enganxat! Vaig llegir que el conte de la Caputxeta vermella intentava prevenir especialment les nenes de la pròpia família (el llop) que van de bon rollo (com si fossin l'àvia) per aprofitar-se'n. Sembla que la protagonista mai no va sentir el conte o no el va saber interpretar adequadament...
ResponEliminaPotser ens han explicat un conte de la Caputxeta massa infantil, sense aprofundir gaire en el missatge.
EliminaHi han mols llops disfressats d'ovella, o d'àvia en aquest cas. La por o la vergonya fa que moltes situacions aberrants es perllonguin anys i anys. Trist.
No continuarà, però preveig un final feliç amb un marit enamorat que la fa contenta i un parell o tres de criatures. L'àvia arriba a centenària en plenitud de facultats.
:)
Mentre l'anava llegint em recorria un calfred per tot el cos, que neguitejava al veure l'actitud tant passiva de la mare, sort que ha aparegut l'àvia.
ResponEliminaAl final tot hi haver-se arreglat, et queda un regust amarg, per no haver-lo denunciat, això és el que es mereixia aquest desgraciat.
Imagino que en aquells anys aquestes coses no es denunciaven, per por o pel que diran.
EliminaEl trist és que ara segueix passant el mateix i no sempre es denuncia o es castiga com es mereix el culpable.
Gràcies pel teu comentari, Montse!