Un poema d'amor primaveral, de les Itineràncies poètiques.
Petons blancs
com a flors d'ametller,
-papallones albes-
volen dels teus llavis als meus
que el amor els mana.
Petons saborosos i blancs.
Petons i rialles!
Quin amor més tendre
quan el cor ens parla...
Glòria
Quin poema més tendre. Parla el cor...
ResponEliminaÉs un amor molt dolç, per damunt del desig, que n'hi ha, preval l'estimació i la tendresa.
EliminaMolt bonic de rellegir...
ResponEliminaGràcies, Carme, és un poema senzill i sincer, sense pretensions.
EliminaQuins petons més tendres i dolços que ens regales...
ResponEliminaBon diumenge, Glòria.
És aquell amor de les papallones al estomac, que volen fins als llavis.
EliminaPetonets, M.Roser!
fins i tot les lletres noten la primavera arrenglerant-se de manera meravellosament poètica, com no amb la teva ajuda....;)
ResponEliminaLa primavera és moooolt bonica, malgrat les astènies i les al·lèrgies, la primavera obre les flors i inspira poemes.
EliminaGràcies, Joan pels teus afalacs :-)