GlòriaTrena amb fils de seda
enyor i nostàlgia
i amb agulles de plata
clava aquesta papallona,
que arriba de volar
exhausta:
les ales a bocins,
cicatrius a l'anima.
No hi ha dolor més cert
que el d'ales clavades,
de llavis segellats,
de desesperança,
trenant les angoixes i
plorant nostàlgies...
Mentre hi ha qui diu
que l'oblit ens salva.
No, és el record, que ens salva.
ResponEliminaHi ha records punyents, fan mal, però formen part de la nostra vida.
EliminaFils de plata que cusen ales de seda, que ja mai més s'enlairaran.
ResponEliminaÉs dificil volar amb les ales apedaçades, el vol és curt i feixuc.
EliminaÉs preciós, encara que sigui trist, Glòria.
ResponEliminaSuposo que no hi ha res d'absolut en qüestions de sentiments i emocions. L'oblit igualment pot salvar algunes persones, com angoixar-ne unes altres.
Però tu hi poses una bellesa que arriba a l'ànima
Diu l'Helena que el que ens salva és el record, potser si. Però jo en tinc alguns que prefereixo ignorar, els defujo,em fan mal.
EliminaGràcies per les teves paraules, Carme, m'afalaguen.
L'oblit ens pot salvar dels mals records, però mai ens ha de salvar del moments agradables...
ResponEliminaPetonets.
El record de moments feliços són els que ens ajuden a viure. Per sort d'aquests també en tinc molts.
Eliminano oblidem almenys el que volem fer i tenir, serà la única manera de continuar cap endavant
ResponEliminaAmb les ales apedaçades hem de mirar de tirar endavant. Potser no podrem volar gaire, però tocant de peus a terra potser trobarem la manera de ser feliços.
Elimina