PUNTS DE VISTA
La Palmira té com un
radar per assabentar-se de totes les inauguracions d'exposicions, obertures
d'establiments, presentacions de llibres i actes socials que fan pel barri,
sobre tot si es serveix un petit refrigeri al final.
Sempre procura que
l'acompanyi alguna amiga, perquè així queda més bé, diu. Ella és tant simpàtica
i tan bona noia que sempre ens convenç, encara que no ens vingui de gust anar a
berenar de gorra de manera tant descarada.
L'altra dia vaig ser jo
l'elegida. Una pintora desconeguda, exposava la seva obra en un Centre
Regional. Quan vam arribar em vaig quedar perplexa. Gairebé tot eren paisatges
i natures mortes, pintats amb molt poca traça.
Paisatges amb una
perspectiva impossible i flors de colors estranys, però és notava que ella ho
volia fer realista, com una fotografia, i la veritat, no se'n va sortir, no
s'hi assemblaven gens. L'autora, una dona de mitjana edat, amb un vestit
vaporós de gasa de color fúcsia, voleiava entre mig de la seva obra i donava
conversa a tothom que se l'hi posava l'abast.
La meva amiga, com no
podia ser d'una altra manera, es va a posar a parlar amb ella força estona,
fent-se la interessada i la interessant, com si hi entengués molt de pintura
-ella no en sap ni un borrall-, gairebé semblava una crítica d'art o una
clienta en potència.
Finalment van servir uns
canapès que estaven francament bons, segons la Palmira els havia fet la
pintora. Amb això si que hi tenia traça. Si amb la pintura no se'n sortia es
podia dedicar al càtering!
Vam brindar per l'èxit
de l'exposició i finalment vaig aconseguir marxar d'allà. Ja començava a estar
farta de fer el paperot, gairebé tenia mala consciencia, jo. Sortint de la sala
la meva amiga em va preguntar que m'havien semblat els quadres. Anava a dir :
Una bírria, horrorosos o alguna cosa així. Però em vaig repensar.
Qui era jo per dir si
eren bons o no? Si per la pintura de “El Crit” de Munch, que a mi em semblava
força lleig, se'n havien pagat 119.900.000 dòlars, amb quin criteri podia jo
opinar?
-Mira Palmira, d'aquest quadros no me'n regalis cap, sents? Ni pel sant ni pel aniversari.
Mes m'estimo una cafetera Nespresso.
Pel meu sant em va
regalar unes flors.
:·(
Doncs sí... sent extremista es perd perspectiva. Una làmina ben enmarcada també li hagués fet goig, crec, més que unes flors...
ResponEliminaQue vols que et digui, gairebé prefereixo unes flors abans que una làmina que ves a saber si és d'un calendari. Ara si fos del dels bombers... ;)
EliminaHome, potser no es pot parlar de la qualitat pictòrica, que això ho diuen els experts i ja són prou espavilats, però sí que pots opinar si els quadres t'agraden o no, no? I si els trobes lamentables, doncs és que són lamentables!
ResponElimina"El crit" és lamentable? No ho sé, però a mi em fa gairebé angunia quan el veig, i deu de ser boniíiiiissim, tenint en compte la fortuna que van pagar per ell.
EliminaEm sembla que te'n vas sortir prou bé, jo aquest del critno el penjaria al menjador de casa, ni que me'l regalessin...
ResponEliminaBon diumenge.
Ni al menjador ni a cap pared. Em dona un mal rotllo....
EliminaPetonets!
ha ha ha... lo de la cafetera ja veig que no va colar :)
ResponEliminaNo va colar, no. La Palmira sap fer el "llonguis" quan convé.
Elimina;P
Jo crec que sobre gustos sí que hi ha escrit, i pintat.
ResponEliminaI molt s'ha escrit i molt s'ha pintat. Però no sempre coincidim ens els gustos, ja ho veus. Per sort n'hi ha per tothom. I gent que paga 119.900.000 dòlars per un quadro que a mi, personalment, no m'agrada gens.
EliminaUna abraçada, Helena!