La nostre participació a Relats Conjunts
Dins del missal de la seva difunta mare va trobar l'estampa que el pare Gatell un dia li va regalar. Un calfred va recorre el seu cos de dalt a baix i un cúmul de records no desitjats el van aclaparar. Recordava l'escena nítidament. Ell confós i avergonyit, la mare mirant amb adoració al religiós, que deia:
- L'Isidret és molt bon noi, -amb la mà humida i llefiscosa li va despentinar els cabells- un bon noi. Me'l estimo jo a aquest xicotet!
Recordava com el mirava mentre deia aquestes paraules. Amb una mirada humida l llefiscosa, com la mà. Es possible que la mare no notes res? Que no veies luxúria a la mirada de l'home? Res, la mare no veia res. Per ella el pare Gatell era un sant.
A les tímides insinuacions que feia de que a l'escola passaven coses que no entenia, que no li semblaven normals la mare, esgarrifada, deia:
- Quines mentires dius! Aniràs al infern, Isidret. El pare Gatell és un sant. Fes-li cas en tot i aprèn d'ell.
Cega la mare, com el cec de l'estampa, sense cap miracle que li obris als ulls. Cecs els responsables de l'escola, que miraven a una altra banda quan els hi convenia.
I sords.
I muts els alumnes que patien els abusos d'aquell home que, consagrat a Deu, tenia el deure de vetllar per ells.
Havien passat molts anys, havia intentat oblidar, passar full, no pensar-hi...però aquella sensació de fàstic, aquella nàusea, aquell malestar no el deixaven.
Tard, però no massa tard. Ara parlaria.
