Ens agradaria que vinguesiu, ho passarem bé!
:-)
Vull compartir el que em passa pel cap amb qui ho vulgui llegir. Al cap hi tinc poemes, relats, records...el que va sorgint. Agrairé les vostres visites. Em fan molt feliç
Actualment tothom cuida molt més d'alimentació que anys enrere, estem més informats de les coses que ens convenen i les que ens perjudiquen, parlem del colesterol, de la diabetis, d'intoleràncies i celiaquia, coses que abans ni sabíem que existien. Tot això està molt bé, ens fa conscients de com ens hem d'alimentar.
També se'ns avisa del perill que hi ha en menjar els ous crus, privant-me de l'exquisida maionesa que feia amb el minipimer, per por de la salmonel·la o congelem el peix que comprem fresc temen els fastigosos anisakis i tot va amb dades de consum o caducitat per evitar possibles intoxicacions.
Els productes ens arriben envasats amb plàstic, cartó i "cel·lofana" - a vegades amb les tres coses a l'hora- esterilitzat, homogeneïtzat ja que la indústria alimentària vetlla per la nostra salut. Em sembla bé.
Però el que no entenc, encara que pel que veig, a tothom li sembla normal, és que les llaunes de begudes vinguin "a pel" sense cap protecció ni tapa que impedeixi que aquests recipients, elaborats, no ho dubto, en les millors condicions d'higiene, però que passen per magatzems o rebotigues en alguns dels que, de bon segur, aquestes condicions deixen molt que desitjar. Allí s'hi acumula pols i s'hi passegen animalons que són habituals en els racons d'aquests llocs. I no diguem les que ofereixen els venedors ambulants... I en estirar de l'anella, sense que es pugui evitar, la llengüeta se submergeix dins el líquid. I molts ho beuen directament, a morro!
A mi em fa fàstic, tot i que no sóc gens primmirada, si no els hi puc passar un raig d'aigua, les eixugo amb el tovanollet de paper, tot i que sé que això no serveix més que per escampar la pols i marejar els possibles bacteris o microbis.
No sé fins a quin punt pot ser nociu, i encara que diuen que allò de la leptospirosi és una llegenda urbana, a mi em sembla bastant fastigós i no entenc com en altres coses mirin tan prim, tant que a vegades cauen en el ridícul i que en això facin els ulls grossos, perquè de solucions n'hi ha, l'aigua de Vichy ja l'ha trobada. Però les begudes de més venda i consum: cerveses, coles, begudes energètiques van "a pel"... però qui li diu a una vaca sagrada, la Coca Cola, per exemple, que s'ha de posar barret.
Que a Barcelona desapareixen coses ja és ben sabut i més ara. Vas a buscar el cotxe i ja no el trobes, puges al metro i en baixar t’ha desaparegut el mòbil, la cartera, el paquet que duies o la polsera d’or. Hi ha lladres molt fins i altres que no ho són tant.
El diari deia fa pocs dies que un 90% de lladres que roben amb violència –amb violència, si, dels que fan mal- estan al carrer, disposats a seguir delinquint, a ferir a la gent, sabent que la “justícia” els deixarà en llibertat, això ho deia la policia que els havia detingut inútilment. Kafkià. Quina impotència, quina sensació d’indefensió!
Que desapareix-hi una font ja és més estrany, però, senyores i senyors, això també passa a Barcelona. M’explico.
L’any 1872 el filantrop i col·leccionista d’art anglès Charles Wallace resident a París impressionat per la sequera que patia París durant la guerra Franco-Prussiana del 1870 va encarregar a l’escultor francès Charles Auguste Lebourg una font que simbolitzés la pau entre els pobles i en va fer centenars que nomenades per tothom Fonts Wallace va repartir pels carrers per abastir els parisencs de l’aigua que necessitaven i que es va convertir en un dels símbols de la ciutat.
A Barcelona en va regalar 12 amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, de les que només se’n conserven 3, una a la seu d’Aigües de Barcelona, l’altra a la Rambla Santa Mònica, uns metres més amunt de l’entrada del Museu de Cera i la darrera a la cruïlla de la Gran Via i Passeig de Gràcia, davant del cinema Comèdia. Aquesta última ja no hi és, s’ha fet fonedissa. No he llegit res al diari ni he sentit per televisió cap explicació que justifiqui l’absència de la font.
Però la font no hi és, han eixamplat la vorera del Passeig de Gràcia i la font ha desaparegut. On anat a parar? L’han traslladat a un lloc poc concorregut perquè menys gent la pugui admirar, l’estan restaurant, l’han guardat a un magatzem de l’Ajuntament, com un trasto vell o decora el jardí d’algun personatge important?
Agrairia si algú en sap el misteri ens ho aclareixi, perdre una font qualsevol ja és prou greu i lamentable, però una com la Wallace no té perdó, perquè no tant sols és una font singular que embelleix la ciutat amb les seva estètica i que ofereix aigua a assedegat, és part de la nostra història, un monument irreemplaçable que ha desaparegut sense que ningú ens ho expliqui. (*)
S'acosta l'estiu i el rebrem amb un recital poètic que parli de tot el que aquesta estació ens ofereix de la ma de grans poetes: Verdaguer, Maragall, Estellés, Vinyoli, Neruda...i molts d'altres.
També vosaltres podreu dir els vostres poemes, una tarde agradable i distesa on l'ESTIU serà el protagonista...i la POESIA.;-D
Ens agradaria que ens acompanyesiu. Us hi esperem!!!
Arriba la primavera
despentinada, esbojarrada
animant amb ses florides
branques l'hivern poruc
que recula, ja vençut.
Arriba el temps de la llum,
de les tardes llargues,
les tertúlies amigables,
les orxates, les al·lèrgies,
les astènies i...ai!
més d'alguna depressió.
Però es igual!
La primavera s'ho val:
no hi rosa sense espines,
no hi amor sense neguits,
ni cap dia sense nit...
Nit i dia, primavera,
que la nostra sang alteres,
que ens esvalotes el cor,
que fas florir seques branques
cobrint-les de perles blanques,
nit i dia primavera
ens renoves la il·lusió!
Ens han regalat un cor. Un cor de tacte càlid, de colors suaus i farcit de tendresa. Aquest és un obsequi que reben les dones que han sigut intervingudes de càncer de mama. És un geste molt bonic, perquè no és tan sols un coixí bufó i simpàtic, té la seva utilitat i la seva història:
Tot va començar amb Janet, una infermera nord-americana que va ser operada el 2001. Com a regal, les seves ties van cosir un coixí per posar sota el braç i proporcionar-li confort. D'aquesta manera, la protegia de cops accidentals, mantenia els seus músculs més relaxats i, com a conseqüència, disminuïa molt el dolor. La seva forma arrodonida s'adaptava perfectament a la zona que havia de protegir. L'alleujament va arribar a ser tan gran que la Janet va decidir compartir la seva experiència introduint-lo en el hospital on treballava.
Demostrada la seva eficiència ara grups de dones d'arreu del món, feineres i solidaries s'han posat a cosir de manera totalment desinteressada per tal de que totes les dones que l'hagin de menester el puguin rebre al sortir de l'hospital.
El nostre l'han cosit el Col·lectiu de Dones de Pineda de Mar, està ple d'amor, de generositat i tendresa, es nota a cada puntada.
En moments que són tan durs aquestes mostres d'afecte de persones que possiblement mai coneixeràs arriben al cor.
Gràcies, amigues!
En un dels actes de les festes del barri de Sants, Feliu Formosa va presentar el seu nou llibre "PAPALLONA DE L'OMBRA". Es tracta de una selecció de 100 de les seves poesies que el mateix a fet d'acord amb el seu criteri i preferències.És un poeta a qui admiro profundament i és per això que he triat un poema del llibre per compartir-lo amb vosaltres.
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.
Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.
Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol a migdia,
acariciar
equival a crear.
Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.