Fa uns quants anys en un llogarret de la Cerdanya hi havia un pastor que no sabia de lletra. Peró li agradava molt la Poesia i amb l'ajut de la memòria en composava . I quan li ho demanaven, amb molt de gust, les recitava. Son molt boniques, sentides i patriòtiques.
Avui en reproduïm una que parla de la Senyera. Cal tenir en compte que durant molts anys la nostra bandera, al igual que la nostra llengua, va estar prohibida i d'això tracta el poema :
Catalunya n'està trista.
Els catalans porten dol
i a la terra catalana
ja no hi canta el rossinyol.
Ni el pinça, ni la cadernera,
ni el petit oriol fan ombra
a la nostra bandera
a la sortida del sol
Vos, ginesta i rosella
que floriu en primavera,
ara ja heu quedat patrones
perquè no tenim bandera:
A vosaltres no poden tancar-vos
ni vos poden desterrar.
Ni que os arrenquin, ni que us tallin
sempre torneu a brotar
al arribar la primavera.
Floriu!
Que feu l'emblema del català.
Al mateix que nostra llengua
ja mai la podran quitar,
que el infant quan surt de sa mare
ja plora en català!
Joaquim Reig
La meva amiga Puri me'ls a fet arribar. Gracies, maca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada