Y así lloramos,
en el hastío de los días.
Y así conformamos el tiempo
y lo hacemos cómplice
de nuestros infortunios.
Y así
hasta que el sol se extingue
y el horizonte calla.
Pero hay una canción
y un colibrí que aletea
allí
donde casi nunca miramos.
Sagrario Hernández
Dibuix: Valeria Alvarez
en el hastío de los días.
Y así conformamos el tiempo
y lo hacemos cómplice
de nuestros infortunios.
Y así
hasta que el sol se extingue
y el horizonte calla.
Pero hay una canción
y un colibrí que aletea
allí
donde casi nunca miramos.
Sagrario Hernández
Dibuix: Valeria Alvarez
que bonica! Normalment sempre és així, però és tan díficil mirar cap al colibrí quan al davant tot ho veus negre i negre....
ResponEliminaBon dia!!!!
Tens raó, requereix un esforç, es difícil, però val la pena!
EliminaLes llàgrimes no ens deixen veure el colibrí, quan estem tristos costa molt mirar més enllà però per experiència sabem que la tristesa passarà i que hi haurà coses que ens faran veure que ser feliç val més la pena. M'agrada el poema, em dóna ànims per començar el dia! Una abraçada
ResponEliminaSempre hi ha un colibrí que aleteja, la gràcia i el difícil és saber-lo descobrir.
EliminaUna abraçada, bonica!
He trobat un poema preciós mentre plorava. El colibrí existeix. M'ha tornat la llum als ulls.
ResponEliminaAbraçada, nena.
Estic contenta! Molt.
EliminaUna abraçada.
Hi ha una frase molt bonica de Rabindranat Tagore, que diu: "Si plores perquè has perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles". Penso que s'adiu molt amb aquest poema.
ResponEliminaPetonets.
L'idea és la mateixa. Dit d'una manera o d'una altra l'important és captar el missatge.
EliminaPetonets!