diumenge, 16 de juny del 2013

RELATS CONJUNTS: La Carmanyola

La nostra aportació a Relats Conjunts: LA CARMANYOLA



Oh! Una altra vegada no! Ja van dos cops aquesta setmana. Pobre mamma, ja fa catúfols...m'amoïna. Dilluns, en lloc de les mandonguilles amb pepperoni que m'havia preparat, em va omplir la carmanyola de mill i escaiola, el menjar d'en Carusso, el nostre canari. Penso que amb ell li devia donar les mandonguilles, doncs del dilluns que no el sento cantar. Sort del Serafino, que s'asseu al costat meu al final de la biga, i que es va partir amb mi les seves croquetes, que dels altres companys ni un boci de pa. És molt bon noi en Serafino però li tenen jurada per que té unes maneres efeminades i diuen que perd oli. Però ell va ser l'únic que em va tenir compassió , que els altres encare se'n riuen ara. Des de aquell dia veig que em mira sovint i em pica l'ullet, però jo faig com que no el veig.
I avui la mamma s'ha confós altre cop  i en lloc de la carmanyola m'ha posat dins la motxilla la capsa de les labors.
Que faig ara? Em quedo sense dinar o faig una rialleta a en Serafino, que avui té una pizza la mar de grossa... Clar que això és perillós, té un risc... perquè no se si el noi em convida de bona fe o espera cobrar-se el favor en especies....




 
  Compartint croquetes amb en Serafino  >>>

32 comentaris:

  1. Hehehe, m'ha fet gràcia el teu relat! Davant de la gana s'han de fer alguns sacrificis! Segur que en Serafino voldrà alguna cosa a canvi, a veure si es conforma amb mandonguilles, el dia que siguin a la carmanyola!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es que en aquestes alçades i sense menjar si et ve un mareig tururut viola...
      Val la pena omplir el pap, que les altres coses ja és solucionen sobre la marxa.

      Elimina
  2. Tu primer soluciona el tema menjar i després ja parlarem d'en Serafino.

    ResponElimina
  3. Un relat amb tocs de vodevil d'alçada.

    ResponElimina
  4. Molt bo ....he rigut tant que per poc em caic des de la biga.....i també m'ha agafat gana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vigila nena, no prenguis mal, ara que venen vacances.
      Que vagi de gust!

      Elimina
  5. doncs està en un punt crucial .....passar una mica de gana ...o treure-li la gana al Serafino !! hehehe....
    Molt ocurrent, la teva història !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin dilema, eh?
      Perquè em sembla que en Serafino també en té de gana...
      Gràcies, Artur!

      Elimina
  6. Home....si la té grossa has de fer el possible per menjar...... ;) Molt bona....la pizza

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si tan grossa és, tots dos poden quedar satisfets...de pizza

      Elimina
  7. És una mica arriscat, certament... però quedar-se sense dinar!!!

    Jo li aconsellaria a aquest xicot, que deixi la mama tranquil·la i que es prepari ell el seu dinar... :DDDDDD

    Una història molt divertida, Glòria, que sorprèn i fa somriure.

    T'has canviat el blog!!! I abans no trobava els comentaris, però ara sí!!! Han tornat al seu lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps que passa, Carme, que les mammas són molt matriarcals i tot ho volen manegar elles, i si no s'ofenen molt. De tota manera aquest xicot o és porta un entrepà per si de cas, o es resigna a fer un arreglo amb en Serafino.
      El bloc canvia els fins de setmana i per vacances.

      Elimina
  8. Potser no és mala cosa que es cobri els favors en especies, igual descobreix una nova faceta amagada de la seva vida i potser el Serafino li omple millor la carmanyola... i altres coses... però està clar! si vol cobrar res, ni pensaments de fer-ho a la bastida, això seria perillós i contraproduent, potser els altres els tindrien enveja!
    Bona feina Glòria, un relat prou divertit i ben empescat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai se saps si t'agrada o no una cosa fins que es prova, és veritat. I si és decideixen a explorar noves facetes més val que busquin un lloc més tranquil i intim que la bastida.
      En Serafino no és un mal partit i fa un tiramisú per llepar-se els dits.
      Gràcies, Ferran. Una abraçada

      Elimina
  9. Vols dir que no és ell que s'equivoca expressament de carmanyola? Ai, en Serafino!! M'agrada molt la innocència que desprèn el narrador. Bona aportació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, això no ho havia pensat! És que el Serafino te uns ulls verds molt bonics...
      Gràcies, bonica!

      Elimina
  10. Si té una pizza la mar de grossa i a més a més amb ganes de gresca, que vagin alerta amb les altures que pot ser perillosa la cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les pizzes sempre venen de gust, si són grosses millor. I la gresca que l'aparquin per quan estiguin a terra ferma.

      Elimina
  11. Em sembla que no hi ha més opcions: o pizza i Serafino o passar gana fins a l'hora de sopar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A l'hora de prendre decisions la gana és un factor a tenir en compte. I de gana n'hi deu d'haver.

      Elimina
  12. Jo també he rigut força amb el teu relat...
    De fet, la primera equivocació de la mare, no anava tan desencaminada, ja que el lloc és més propi d'un canari...Sort en té del Serafino, i a aquestes alçades( mai millor dit), que aparqui prejudicis i els altres que riguin...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que el Caruso estaria més a gust a la biga que aquests pobres operaris.
      Em sembla que finalment somriurà a en Serafino, doncs ell té gana, la pizza té molt bona pinta i les croquetes de l'altre dia estaven delicioses. En Serafino li va dir que eren de proscciuto i que les havia fet ell mateix.

      Elimina
  13. No sé....diuen que tot s'ha de compartir!!! m'has fet riure!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compartir és una cosa que està molt bé. Sobre tot si la pizza és grossa.
      ;D

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...