El poema premiat és aquest:
NON PLUS ULTRA
Obriu-me de bat a bat els finestrals
que soni el meu pensament en clau de sol,
demà el meu cor ja no m'empenyerà la sang.
Que es faci la llum sobre el pàl·lids llençols
abans que esdevingui cendra amb el meu cos.
Serà el cel que m'és promès més regalat?
Quin destí més alts diran els verds xiprers?
No hi haurà als meus ulls un paradís més grat
que sé que la terra meva és el meu cel
i res no puc fer jo en qüestió d'arrels.
Deixeu-me ser aigua, terra, vent i foc
- sia la meva darrera voluntat -
que ja he viscut l'exili sense horitzons
i una absència coronada de reixats
amb un retor d'oreneta tan somniat.
Vull tornar en aigua de pluja algun instant
per sadollar l'espigol i el romaní
i nodrir el cirerer que ombreja el mas
al davallar pels rierols més antics.
Que no ha sabut mai de ploure el meu país.
I quan canti el mots dels poetes de la meva pàtria
que el meu alè sigui el vent suau de llevant
i a la pell del mar hi dibuixi solcs d'aire
Que voldré evocar els lents estius enyorats
germinant records d'escuma i de coralls.
Vull destil·lar dins el vi els meus focs follets
abaltint-me sobre el pàmpol de la vinya
que el meu cor, com les redoltes, lloï al cel
Vull aclucar les pestanyes com ho fa el dia
i ser la sang de la meva terra antiga.
Vull ser el foc que escalfa el pa de cada jorn
inflamar el crepuscle de nits estivals
El sol mediterrani que a foc lent cou
les romàniques espatlles dels altars
endolcides per la pàtina dels anys.
Que cal més d'un Deu, set dies i set nits
i el coratge i la suor que ens ve de lluny
per crear un indret més bell que el meu país.
Cal l'home, el seny, la rauxa, la falç i el puny
i el silenci ple d'orígens dels seus murs.
Si és malfiança que em disculpin les deïtats
-ser cabut ens ve de mena als catalans-
però no em cal el setè cel per restar en pau.
Eva Moreno i Bosch
Foto de família:
Ah, i el que és important també! Amb aquest premi ha assolit la condició de Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals del meu barri!
:-D
