"MARE..."
Un poema amb sentiment el que va escriure la meva néta Laia per felicitar a la seva mare (la meva filla, l'artistassa) per l'aniversari. La Laia té disset anys, però de moment res fa sospitar que sigui lletraferida, per això m'ha sorprès la gràcia i la sensibilitat que ha demostrat en escriure el poema. Penso que té fusta...
Mare,
Com una dolça ploma que m'acaricia al naset,
com el soroll de l'onada al fondre's mb la sorra
com quan pronuncies que m'estimes
i m'envoltes en tarrons de sucre,
com quan també en fas sentir
que ets el nucli de la terra!
Quina correspondència més pura
quan ets la màxima autoritat en el meu cor
i veig que dins el teu jo també ho sóc,
que mares hi ha moltes, però com tu cap
Que res em fa més única
que la teva forma d'estimar.
Que m'encanten les teves pallassades
que em dones per sopar,
i les rialles que fem sense parar.
En aquest cercle de complicitat
et vull fer arribar que el que m'has donat
fins ara sens dubte ho és tot
i que t'estimo tant mare
que em comença a ballar el cor
als compassos de la melodia del teu.
Mare,
sé que no sóc poeta,
sé que no sóc la millor filla del món,
però sé amb molta certesa
que t'estimo un montón!!!
Laia
Té fusta, en té. Un poema amorós i sensible i amb sentit de l'humor.
ResponEliminaFelicitats
Em va sorprendre molt, vaig estar molt contenta. I la seva mare nio cal dir-ho!
EliminaEl final, sorprenent i espontani. Meravellosa néta, digne de la mare que la va... ensenyar a ser poeta.
ResponEliminaLes mares ensenyen, però les filles no sempre escolten...i un bon dia et sorprenen i et demostren que alguna cosa han après.
Elimina;-)
doncs és per treure's el barret, la seva mare encara deu estar eixugant-se les llàgrimes.....i l'àvia igual
ResponEliminaFelicitats!!
No som gaire ploraneres però aquell dia d'emocions alguna llagrimeta és va vessar. Oh, i tant!
EliminaGràcies, Joan!
Només per aquest "montón" que estima la mare, el poema ja val un imperi...
ResponEliminaPetonets, Glòria.
És un poema molt fresc i espontani, tal com és ella. El "montón" li var sortir de l'ànima.
EliminaPetonets, M.Roser.
Li ve de família... artistasses totes...
ResponEliminaHe,he...
EliminaJo no em considero una artistassa, Carme, però hi poso molta afició!
;-)
En els comentaris anteriors ja s'dit tot. Te "fusta pero de la millor calitat sens dupte.
ResponEliminaNo soc, la seva mare, ni la seva avia...pero me ha emocionat molt.
Feliçitats a les tres.
Gràcies, Francesca, la veritat que ens va sorprendre i emocionar molt amb aquest poema tan sensible, ella, que sembla una mica tabalot i pasota...però té un cor molt tendre, ja es veu.
Elimina