Estàvem buidant el pis de la tieta
Balbina. L'edat i la demència feien impossible pensar que pogués sortir mai més de la residencia on vivia recluida.
Faltava buidar només la cambra de la
tieta i la mare m'ho va encarregar a mi, ella tenia d'altres
obligacions, aquells dies anàvem les dues atrafegades.
Em feia molt de respecte i una mica de
basarda remenar les seves coses. No era la meva tieta preferida, una solterona amargada,
sempre seriosa i geniüda amb poca paciència pels menuts i molt poca comprensió i empatia pels seus parents.
M'hi vaig posar. La
cambra, amb mobles de caoba, dosser i plena de puntes i farbalans, fosca i cerimonial, tenia a les parets un sol quadre, una reproducció en miniatura d'un Murillo penjava davant del
llit. Em va estranyar, el tema d'uns nens menjant fruita era més adient pel menjador o
la saleta. Era una mala reproducció i no valia la pena conservar-lo.
Malgrat tot el vaig despenjar. Entre les fustes
del bastidor hi havia amagada una carta. Venia d'un país llunyà. No vaig poder resistir la temptació de
llegir-la.
Idolatrada Bina,
- Començava amb unes frases molt amoroses i
tendres que no reprodueixo-
Ja estic treballant
amb el meu oncle Enric, que aquí és un potentat, tinc una bona feina i magnífiques perspectives de guanyar molts diners, de fet ja
ho estic fent. Ja podria comprar una casa per tots dos, per viure-hi junts, com somnio cada nit, però més m'estimo que la triïs tu.
El meu bon amic Bernat Prats, que ja coneixes, es posarà en contacte amb tu, ell te la documentació i els provisions necessàries perquè podem casar-nos immediatament per poders, així quan arribis a meu costat seràs ja la meva
dona i podem encetar una vida junts, que segur serà molt feliç.
Et prego que quan vinguis portis aquell quadre que de jovenet vaig pintar i que a tu t'agradava tant, "Els trapelles golafres", l'anomenaves, i que et vaig deixar en penyora del meu amor. Gràcies a ell ens vam conèixer, recordes?
-Aquí més paraules apassionades-
Fins aviat, adorada Bina.
Teu
Raimon
Raimon
Em vaig quedar estorada....quines
sorpreses! Quin misteri. No havia sentit parlar mai del tal Raimon. Secrets de família, secrets de la tieta? Perquè no hi va anar? Por i
covardia...o potser no l'estimava tant com per deixar un mon que ja
coneixia i canviar-lo per un de tot nou.
Vaig decidir que em quedaria el quadro, per recordar que es millor penedir-se del que un a fet, que lamentar-se del que s'ha deixat de fer
Qui no tingui algun secret guardat, que llanci la primera pedra! La cosa és que la majoria no s'acaben sabent, però les persones sempre ens sorprendran, tothom té una vida, i amb ella ha fet coses que no podem ni imaginar.
ResponEliminaAi, XeXu, dec de ser molt avorrida i tenir una vida molt grisa.
EliminaEstic pensat i no se'm acut cap secret d'amagatotis...
Si ja ho dic jo que sóc massa bona!
Fins i tot les tietes tenen secrets que ningú no sap... i la conclusió final és ben certa, millor penedir-se del que has fet, que no pas del que has deixat de fer...
ResponEliminaAixò si que ho tinc clar: millor penedir-se del que s'ha fet que del que s'ha deixat de fer. Però fa falta valentia, a vegades.
EliminaTot un misteri, ves a saber...Segurament el que va passar va ser la causa que fos seriosa, poc pacient i no gaire comprensiva...Tothom amaga algun secret.
ResponEliminaPetonets de bona nit.
Jo penso que va ser covarda. I que ho va pagar car. Potser el Raimon hagués resultat un tarambana, però valia la pena intentar-ho. Després tota una vida enyorant-lo!
Eliminaai els secrets de família! molt i molt ben narrat! excel·lent relat!
ResponEliminaNoia, amb aquests vailets no se'm acudia res que ja no haguessin dit.
EliminaHan tingut que sortir secrets de família per sortir del compromís.
I consti que sempre em ve molt de gust participar, però hi ha vegades que costa més trobar el tema pel relat.
M'has deixat amb les ganes de conèixer la història de la tieta amargada i descobrir l'entrellat dels quadres. Per quant la segona part? :)
ResponEliminaUi, en podríem fer un serial. A capítols: Por de marxar? Un altre pretendent que li fa la rosca? La germana monja que li amaga les cartes? Es va assabentar que tenia un fill d'una cupletista?
EliminaFinal moooooolt obert ;D
Secrets amagats que acompanyen la vida.
ResponEliminaI la marquen i la poden arruïnar. I així és va quedar, més sola que la UNA.
EliminaM'he quedat amb ganes de més, de tan ben explicat! M'encanta com narres la història.
ResponEliminaGràcies, guapa. Estic contenta que t'agradi, perquè la veritat, tinc el cap en altres problemes i no sabia que escriure aquesta vegada. Gràcies, bonica.
EliminaEt guardo un llibre !
Sí, sisplau! Em fa molt il·lusió tenir-lo :)
EliminaDoncs te'n guardo un.
EliminaDarrere de cada quadre hi ha una bona sorpresa per descobrir.
ResponEliminaEl quadres ja tenen histories a explicar des que els comencen a pintar. Si pugessin parlar quines coses tan interessants descobriríem...
Elimina