He escombrat la casa i he sentit l'olor
de la cambra buida ben plena de sol
He tret les cortines que ceguen la llum
i he apagat espelmes que sols feien fum
He endreçat armaris, i he buidat racons
tots plens de retrets i d'acusacions
He llançat les llàgrimes de color confós
desant als calaixos mocadors d'olor
He passat els comptes i els he fet quadrar
perquè quan me'n vagi tot quedi ben clar
La vida és un cicle,no és tan complicat!
quan uns el comencen uns altres se'n van...
La clau de la vida es conrear l'amor
i deixar quan marxis només bons records
Glòria
Pintura: HELENA RAMIREZ
Endreçar la casa és com endreçar-se un mateix, no? I si mentres conrees l'amor....
ResponEliminaMolt bonic.
De tant en tant cal posar ordre, exterior i interiorment. I l'amor que no falti. Mai.
EliminaGràcies, Bonica!
"i deixar quan marxis només bons records", com aquest poema, que deixa un bon regust de boca, de llum de sol en la teva casa.
ResponEliminaFinalment el que queda de nosaltres són les obres i els records: el nostre llegat, i millor que sigui bo.
EliminaGràcies, Helena, aprecio la teva opinió.
les coses quotidianes de cada dia poden ser pura poesia, només cal veure-les i tu has sabut fer-ho
ResponEliminaTens raó, si la busques trobes poesia en la majoria de coses. Qüestió de mirades.
EliminaPreciós Glòria, de tant en tant s'ha de fer una bona endreça...Quan acabis ja ho saps, he, he...Em pots donar un cop de mà!
ResponEliminaPetonets.
No s'acaba mai d'endreçar. Ja ho saps. Ho sigui que no te'n refiïs de la meva ajuda, que encara em queda feina per fer. ;)
EliminaPetonets!