" ÈPSILON "

Un nou poema d'en Lluís Servé, sempre inspirat per escriure la millor poesia.

Hi havia un pont de fusta i els vents ancestrals

de fragàncies celtes, i la tendresa d'uns ulls somniadors

i la complicitat del teu nom, el poema més bell

que les oïdes poden reclamar, de pell de violí.

Hi havia la por i la inquietud, el terreny ignot

d'un cos de nou virginal, d'uns dits eternament pacients

amb la impaciència de l'ímpetu pel frec innocent,

distret, tan ple d'adolescència com d'experiència, pur.

Hi havia tant d'abast en l'onatge que l'horitzó

semblava tan infinit com el silenci de poder-te contemplar

una vegada més, abans que la màgia es trenqués amb els mots.

                                  

Hi havia un desig callat, el titubeig més ínfim i breu

que es pugui imaginar, quan els llavis van trobar, finalment,

       la drecera que duia, ensems, el Cel i l'Infern, el vincle i l'anell                                                                                       

                             Deomises