dissabte, 30 de novembre del 2013

" ÈPSILON "

Un nou poema d'en Lluís Servé, sempre inspirat per escriure la millor poesia.







Hi havia un pont de fusta i els vents ancestrals
de fragàncies celtes, i la tendresa d'uns ulls somniadors
i la complicitat del teu nom, el poema més bell
que les oïdes poden reclamar, de pell de violí.

Hi havia la por i la inquietud, el terreny ignot
d'un cos de nou virginal, d'uns dits eternament pacients
amb la impaciència de l'ímpetu pel frec innocent,
distret, tan ple d'adolescència com d'experiència, pur.

Hi havia tant d'abast en l'onatge que l'horitzó
semblava tan infinit com el silenci de poder-te contemplar
una vegada més, abans que la màgia es trenqués amb els mots.
                                  
Hi havia un desig callat, el titubeig més ínfim i breu
que es pugui imaginar, quan els llavis van trobar, finalment,
       la drecera que duia, ensems, el Cel i l'Infern, el vincle i l'anell                                                                                       
                             Deomises



4 comentaris:

  1. M'agraden els ponts de fusta per travessar els rius, trobo que tenen molt d'encant...
    I amb aquesta "tendresa d'uns ulls somniadors", encara són més bonics.
    Petonets i bon diumenge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot l'encant d'uns racons d'ensomni, paisatge i cos, en un bell poema.
      Petonets, M.Roser!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...