La nostra aportació a Relats Conjunts.
amb música de Vivaldi: "LA TARDOR"
Esmorzava
amb diamants. I amb robis, topazis, ametistes
i safirs.
Cada matí
esmorzava en el diminut reservat de la joieria on ella n’era l'encarregada,
sempre escoltant música de Vivaldi, un ritual que l’omplia de felicitat.
Alta, distingida
i bonica podria tenir tantes joies com desitges, clients importants li havien
fet proposicions que la retirarien de la seva feina i la farien una mantinguda
de luxe amb tots els capricis que demanés.
Però a ella
no li agradaven els diamants, li agradaven les maragdes dels ulls del seu
company. L’única joia a la que aspirava i que havia assolit eren aquells ulls
que la miraven amb tant d'amor i que ara tenia duplicats en un fill que
completava la seva riquesa.
Ella no
desitjava joies, ella volia una joia més escassa: la JOIA de viure.
Mentre és reincorporava a la feina, en acabat d’esmorzar, va arribar a la botiga l’espectacular senyora Vandelomasin. Era el primer cop que entrava a Tiffany’s com a propietària d’una fortuna astronòmica. Abans hi anava com la esposa “ florero” d’un home ric, decrèpit i viciós que, una alimentació rica en sodi i una vida sexual desenfrenada, amb excés de pastilles blaves, que el cuiner i ella li havien procurat, respectivament, havia portar a la mort en pocs mesos. Mort natural, va dir el metge.
Mentre és reincorporava a la feina, en acabat d’esmorzar, va arribar a la botiga l’espectacular senyora Vandelomasin. Era el primer cop que entrava a Tiffany’s com a propietària d’una fortuna astronòmica. Abans hi anava com la esposa “ florero” d’un home ric, decrèpit i viciós que, una alimentació rica en sodi i una vida sexual desenfrenada, amb excés de pastilles blaves, que el cuiner i ella li havien procurat, respectivament, havia portar a la mort en pocs mesos. Mort natural, va dir el metge.
Ara ella
faria i desfaria sense donar explicacions a ningú, fent el que li donés la
gana. Sense tenir que escoltar la música de Vivaldi que el seu difunt posava tot
el dia a tot drap.
I demà,
proveïda de noves joies, marxaria a
passar unes setmanes a una illa paradisíaca per refer-se, deia ella a qui la
volia escoltar, del disgust de quedar-se
viuda. L’acompanyaria en Lorenzo, el cuiner que amb tanta cura havia arruïnat
la salut del seu marit, en pau descansi.
S’ho passarien
bé, ell era un italià fogós i imaginatiu, sempre disposat a complaure-la, a
satisfer-la. Això si, no deixaria mai que el Lorenzo li prepares el menjar. Una
no és pot fiar d’un cuiner sense escrúpols per molt atractiu que sigui.
Queda molt clar quina de les dues és més feliç, la que es conforma amb el que té i ho valora per sobre de tot, perquè res material ho pot superar. En canvi l'altra, pensant només en els diners, desconfiarà de les persones i no viurà mai tranquil·la. Per mi la tria també estaria clara!
ResponEliminaEn aquests temps de materialisme brutal potser molts s'equivocarien en la tria, que per tu i pe mi està ben clara.
EliminaUna bona història molt adequada per l'ambient del Tiffany's. No viurà tranquil·la aquesta dona, no...
ResponEliminaNo crec que la torturin els remordiments, però de ben segur no és fiarà mai de ningú. Qui enganya sempre té por de ser enganyat.
EliminaEstic d'acord,amb ella, la joia més important , és la joia de viure...Però la joia d'uns ulls maragda que et mirin amb amor, tampoc està malament...
ResponEliminaPetonets de bona nit.
Hi ha ulls que fan perdre el seny, més que les maragdes. I si miren amb amor...uf, perds el cap sencer.
EliminaPetonets
M'ha agradat molt la "joia de viure". Dius que la tenen a Tiffany's? Déu n'hi do amb la història del cuiner, hehe, aquesta vídua és un perill! Has fet una bona història a partir de la fotografia :)
ResponEliminaLa joia de viure no la venen a Tiffany's, no. La joia de viure s'ha de treballar dia a dia, sense defallir.
EliminaGràcies, Sílvia!
Quin contrast entre les dues dones! Però bé, espero que les dues aconsegueixin el que desitgen
ResponEliminaDues fites ben diferents. Jo m'identifico més amb els de la primera.
EliminaSi puc triar, em quedo amb la "joia" de la primera, potser no pugui viatjar a unes illes meravelloses ... però viuria més tranquil·la ;)
ResponEliminaAferradetes!
Sens dubte la vida de l'una i l'altra no tenen res a veure, però jo també triaria la primera.
Eliminaquina joia ! deu n'hi do amb les maragdes del cuiner....val més que mengi apart molt original!
ResponEliminaInspira poca confiança un cuiner que es carrega qui l'ha contractat. Més val més que dini al restaurant i faci servir al cuiner per altres tasques. :D
EliminaSorprenent final, suposo que prefereix menjar-se un croissant de tornada cap a casa.
ResponEliminaEls croissants estan boníssims, sobre tot si són del forn del Baltà :)
Eliminameravellós relat amb sorprenent final.... enhorabona i gràcies de nou per compartir
ResponEliminaGràcies, Xelo, a tu per llegir-me.
EliminaPer alguns la joia de viure té un cost i cal lluir-la, per la gran majoria la joia de viure és el dia a dia ple de sorpreses.
ResponEliminaSón opcions, però jo prefereixo la joia autèntica, la que no és ven a Tiffany's ni a Cartier.
EliminaGràcies Montse, pel teu comentari!