Imatge: Elisa Bernat
A
la falda de l'avia aprenia coses molt interessants: a fer llaçades
que semblaven papallones, trenes de tres colors, a pintar
sense sortir-se de la ratlla, a fer un ninot amb un 6 i un 4, a
treure els pèsols del seu estoig... Mentre aprenia totes aquestes
coses, l'avia li pentinava els cabells molt dolçament, sense fer-li cap estirada.
Altres
vegades jugaven: la feia saltironejar fent l'arri-arri-tatanet o picant les mans-manetes. La falda de l'avia era un món molt confortable.
Ara
l'avia no hi era. La mare deia que se'n avia anat al cel, que ja no
tornaria. Asseguda a la cadira, que abans compartien, l'Aina
procurava recordar com era de tebiona i toveta l'avia i l'olor tan
bona que feia...
Algunes avies se'n van massa prompte.
ResponEliminaUn relat molt tendre i evocador.
És cert, les avies són una part molt important en la vida d'un infant. Una part molt tendre.
EliminaGràcies!
Oh, quina tristesa ha de fer perdre la iaia amb tan poca edat. El vincle que s'estableix entre nét/a i iaia és tan fort...
ResponEliminaLa paciència i la comprensió d'una iaia és enorme. I són unes aliades que no fallen mai. A vegades ls fills ens renyen i tot...
EliminaLa meva àvia em feia uns recollits de cabell com ningú més. Fas una bona descripció del que sol envoltar el món de l'àvia.
ResponEliminaI el que li devia agradar a ella fer-te'ls!
EliminaA mi em posava "torcidos" perquè se'm rinxoles el cabell...
Una abraçada, Helena.
Jo la vaig perdre als 9 anys. L'altra, quan em va fer petita sense que en fos, perquè patia d'Alzheimer.
ResponEliminaNo vull plorar!
Perdre una avia és molt trist. Però veure-la com "se'n va" tot i que estigui al teu costat encara deu ser més colpidor!
EliminaNo ploris, a elles no els hi agradaria!
Jo encara no he superat del tot la seva mort, era única. En aquest relat m'has evocat molts records seus, gràcies. M'ha fet somriure perquè recordo que ja era molt gran quan encara volia pujar-li a la falda i ella em deia: només una estona, que ja ets grandeta, peses molt i les cames em fan mal. Molt bonic, Glòria!
ResponEliminaJo només en vaig conèixer una i m'estimava amb bogeria. Era la seva única neta. Jo no era una nena melosa, no falaguera, potser no vaig saber demostrar-li com l'estimava i l'important que era per mi. Hi ha vegades que em dol pensar-ho.
EliminaPetons, Sílvia!
El meu unic poema en castella del meu bloc es el que li vaig dedicar a la meva iaia i es potser un dels que mes orgullos em sento
ResponEliminaGracies per recordar-me-la.
Un peto
Preciós Glòria, ara entenc la tristesa d'aquesta nena, troba a faltar la falda de l'àvia que per a ella era un petit paradís...
ResponEliminaQuin col·lectiu tan entranyable, el de les àvies. Jo encara recordo com plorava la meva, després d'haver-nos tingut tot l'estiu a la seva senzilla masia...
Em solia cantar una cançó que si la memòria no em falla començava així:
Roseret de roses blanques...
Petonets.
...qui en ho havia de dir,
Eliminatan amics com érem antes,
que ara haguéssim de renyir..
Quin temps tan bonic d'infància, i les avies eren fonamentals per fer-los meravellosos!
Petonets, M. Roser.
Ostres Glòria, te la sabies...
EliminaBé, la havia sentit cantar alguna vegada. Però a la xarxa es pot trobar.
EliminaAbraçades!
Doncs sí que fa plorar... encara que és prou curtet, com per poder "aguantar" fort. Dues línies més i ja ploro com una magdalena! :)
EliminaDoncs sort que no em vaig allargar! No em podria perdonar fer-vos plorar. :(
EliminaEm semblava trista, la nena. Tu li vas donar una vessant molt graciosa, Carme, la nena estelada!