El món comença al claustre
amb la tortuga que jo ensinistrava
a ser pacient i a menjar herba.
Sembla que el meu jo té
un punt concèntric i sense fi,
on tot és fa significat i paraula.
I si necessito més ulls que ara
per entendre que Déu existeix,
és per la religió de la bellesa.
Només sé pelegrinar a la fe.
I encara que hi torni
tindré roses punxant-me.
El sol surt al cementiri
i es pon al altar major.
Montserrat Aloy
fe, religió, sol...bonic!
ResponEliminaTrobo que és un poema tristot.... A mi el monestir de les Avellanes em porta bons records! :-))
ResponEliminaNecessitar més ulls per captar la bellesa, que bo!
ResponEliminaEn tots dos llocs, el cementiri i l'altar, hi ha un sacrifici. En el primer és de la carn. En l'altre, de l'esperit. Tots dos trascendeixen i et deixen pensarós. I tanmateix, tant la mort com compartir el pa abans de marxar fan una mica de basarda. I sí, cal tenir més ulls que els de fora per copsar la bellesa.
ResponEliminaPer cert, em vaig casar allà ;)
Gràcies, xiquetes! Abraçades!
Vaig fer-hi estada uns dies al monestir de les Avellanes...M'agrada això de la religió de la bellesa...
ResponEliminaJa veus que bé s'explica la Cantireta.
ResponElimina:D