Entre les flors de cotó
d'un paisatge arborescent
amago, com un tresor,
un dolor que encara és meu.
Amago un cor esberlat
com la magrana madura
i el pensament crivellat,
com un coixinet d'agulles.
Gelosa,
guardo el meu neguit
dins d'un llibre de poemes.
Em fa por
que si l'arrenco d'aquí
no em quedi res.
Ni la pena
Glòria
Publicat el 20.02.11
fins i tot la pena cal guardar-la! deliciós
ResponEliminaNo se si és molt sa guardar la pena, però a vegades és l'únic que tenim.
EliminaForça gràfic acompanyat de la fotografia, i força punyent també.
ResponEliminaAgraeixo el teu comentari, XeXu, especialment tractant-se d'un poema. ;D
EliminaJustament ahir vaig menjar magrana per postres per sopar, casualitat? no ho crec pas :P
ResponEliminaJo tampoc crec en les casualitats! ;D
Eliminal´última estrofa és simplement magnífica.
ResponEliminaUn petó Glòria
Gràcies, Enric! :)
EliminaPetons.
Per desgràcia la pena d'una mala experiència, se'ns arrapa a la pell i és difícil desfer-se'n...
ResponEliminaTot i que hi ha penes dolces...
Petonets.
Si, en poesia és més fàcil endolcir una pena que en la dura realitat. De tota manera la nostàlgia sempre és agredolça.
EliminaPetonets!