Llegint el diari abans d'ahir vaig recordar el cas de la meva amiga Cecília:
Un dia d'aquest estiu passat que ens varem trobar estava molt empipada amb el seu únic fill:
- T'imagines que m'ha demanat que li fes donació en vida del poc que tinc?. Per no pagar drets reials, diu... com si els vingues d'aquí, amb els diners que guanya. Això és la seva dona, que li infla el cap. Què s'ha pensat? que li he de donar el què tinc quan encara em pot fer falta ! Amb les suors que ens va costar a son pare, al cel sia, i a mi!. Ah, no!. Mentre tingui enteniment jo seré mestressa del què és meu, i si no els agrada, que s'hi posin fulles.
La meva amiga té, que jo sàpiga, un bon pis a la zona de la Sagrada Família, on viu, dues places de garatge a la mateixa finca i una bonica caseta a una urbanització de Cabrils.
- Els diners, ja ho vaig arreglar de tal manera que no hauran de pagar pràcticament res quan jo falti. Però no penso canviar de nom res del què tinc.-Com si les donacions no paguessin tributs i impostos!- vaig reblar jo.
De tota manera vaig intentar calmar-la i fer-li veure que el jovent era així: egoista i impulsiu.
Passades les vacances vam recuperar els bons costums, sortint un cop a la setmana. Un dia, després del cinema, mentre estàvem berenant i va tornar a sortir la conversa:
- Els vaig dir que no me'n tornessin a parlar, del tema de l'herència, perquè era picar en ferro fred. I a sobre em fan empipar. I molt.
Després vam estar un parell de mesos sense poder sortir. La meva amiga va tenir problemes de salud i la van haver d'operar d'urgència. Coses de la vesícula. Finalment, després dels Nadals, vam anar a dinar les dues. La Cecília estava molt recuperada de la intervenció, havia estat enllitada varies setmanes i, finalment, ja feia vida normal. Ella m'ho explicava:
- Han estat uns dies ben empipadors, havia de fer repòs absolut, ja ho vas veure. Però val a dir, que he estat atesa com una reina. El meu fill sempre pendent de mi. Cor que vols, cor que desitges. Fins i tot la meva jove, que és ben esquerpa, estava dolça com la mel.
- Ho veus dona, si tens un fill encantador, tant que rondines!...I de la teva nora no te'n pots queixar pas.
- Ja, Glòria, però no sé què vols que et digui. Tant d'interès m'escamna. Veuràs, ho he estat pensant i crec que quan em van veure tan fumuda es van espantar. Tenien por que la dinyes abans que arreglessin el tema de l'Impost de Successions, ara que sembla que estan a punt...
- Nena, quins acudits! mira que n'arribes a ser de malpensada...
- Al poble dèiem: Qui es malfia, l'endevina.
Al meu poble també ho deien.
Glòria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada