"PARANYS"

LA NIT és un pou febril

despoblada d’amor

La nit és un bressol de liles i opi

on hi creix un miratge de formes abstractes

– parany dels somnis –

i un tel de lluna m’injecta el seu esguard d’estramoni

La nit la febre la maranya d’il·lusions que m’acarona

i aquella cremor de la frisança sobre la pell…

La nit és un pou febril

em fa basarda

M’he aferrat a les ertes línies de la raó – parany dels homes –

He aixoplugat paüres a cobert d’ales trencades

De l’escorça he segellat les escletxes per on s’esmuny l’enteresa

I no he reeixit, he naufragat

I he lliscat per les corbes blanes de la feblesa

fins a davallar pel penya-segat dels teus braços vastament amorosos

I m’he abocat sobre el remoreig de mar que tu respires

I m’ha amarat l’alè en flames que em deixaves a cau d’orella

I amb els ulls t’he escrit els versos més sentits

I he vist brollar la poesia més lliure que naixia captiva entre dues mans

I he llevat els vels de la nuesa

I he clos amb força les parpelles per enganxar-me encara més

a aquella teranyina d’ombres pretèrites

I he sentit despuntar les teves flors en els meus llavis d’aigua :

orquídia ardent de sang anyil

I he bategat fortament contra la cuirassa dels seus pètals

I no he reeixit, he naufragat...

                              Eva Moreno i Bosch