Josep Maria Espinàs se'ns confessa poeta. I ho demostra amb un poema que va dedicar als seus amics en complir 85 anys.
S’admira algú dels meus vuitanta-cinc
I no és cert, no són pas els anys que tinc
Són els anys que he tingut,
I el que tinc de debò en aquest minut.
Quants minuts més vindran? No puc saber-ho.
Poso cada matí el comptador a zero.
Cada matí la vida recomença
I cada nit fa vaga.
Durant quinze hores hi ha una lluita intensa
I en cada esforç el pas dels temps s’amaga.
És l’historia d’un cos que ja es fatiga
I d’un cervell amb resistència amiga.
Qui m’ha inventat m’ha fet feliç i lliure
I m’ha ensenyat que viure és un somriure.
Amics meus de camí:
Quina gran sort que encara esteu amb mi!
Josep
Maria Espinàs
Bonic poema! Un petó!
ResponElimina:)
EliminaM'agrada el que diu, no són els anys que tinc sinó el que he tingut. Arribar a aquesta edat i escriure un poema com aquest em fa somriure. Gràcies per compartir-lo, no li coneixia la faceta poètica :)
ResponEliminaJo tampoc coneixia poemes del Espinàs, pel que diu és un poeta d'ocasions puntuals. Aquest és simpàtic i bonic.
EliminaUna abraçada.
Amb els molts viatges a peu que ha fet, en deu tenir molts d'amics de camí...No li havia llegit mai cap poema. És la vida que passa.
ResponEliminaPetonets.
És veritat, deu tenir moltes amistats, a més sembla una persona de tracte agradable.
EliminaMolts petons!