*"PRESBÍCIA" - Relat breu

Si confiéssim més en la bondat de les persones podríem fer-hi aflorar el millor que hi ha en cadascuna d'elles.

Tinc una lleugera presbícia, i l’òptic em va fer unes ulleres que no me les poso mai, tret de la nit. El fet de ficar-me al llit i dur les ulleres una estona, ni que sigui per mirar a l’infinit, constitueix per a mi la màxima expressió de confort del dia. Ves, cadascú és com és.

Ahir vaig arribar a l’hotel de nit i molt cansada de tot el viatge, ja no tinc edat per aquests trasbalsos. Amb l’única idea de ficar-me al llit em vaig fer dur un got de llet pel recepcionista, però no acabava de sentir-me suficientment bé com per adormir-me en pau.

Vaig trucar de nou al noi de recepció i vaig demanar-li si em deixaria les seves ulleres. Era un noiet jove, polit i amable, el nét que tota àvia desitjaria. De seguida va pujar a l’habitació, va venir fins al llit, em va acotxar i em va posar les seves bifocals. Després em va demanar si desitjava alguna revista o alguna cosa per llegir, li vaig contestar que no calia. Quan ja s’incorporava per marxar es va repensar i em va besar el front. 
 
Sovint només cal confiar en la bondat de les persones per treure’n la seva millor part.

                                                        Eva Moreno i Bosch

 

Publicat el 17.04.11