L'Àngels, comparteix amb nosaltres una visió nostàlgica i alhora esperançada de la tardor.
Ha arribat aquell temps
en què les fulles cauen,
tenen el color opac de la
tardor.
Ja entra aquell pas místic
que té la soledat.
Jo m’afegeixo amb elles,
juntes farem el mateix camí,
aquell tan difícil de fer, tan
llunyà
i, al mateix temps, tan
proper de la gent.
Sols me sento la buidor i la
tristesa,
recordaré el qui m’estima,
esborraré el qui no m’estima.
El meu cor està sol
i es comença a rebregar.
Tinc l’ esperança tan llunyana.
Des del mar fins a l’horitzó
Obriré tots
els obstacles
i faré aquell camí que fan
les fulles
que es van tornant del color dels crepuscles.
M. Àngels Carreras
Una bell poema per descriure una tardor existencial.
ResponEliminaeva moreno
La tardor és una època que fa propicia la melangia i la nostàlgia, però amb dolcesa.
EliminaPetonets, Eva!
La vida també té la seva tardor i em de tenir la il·lusió de viure-la en plenitud...
ResponEliminaPetons de bona nit.
Jo ja estic en aquesta fase i amb moltes ganes de gaudir-la al cent per cent! ;)
EliminaPetonets!