L'EDAT D'OR
Va llevar-se emmurriat,
amb el geni de través, i començà a regirar tota l'habitació.
Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va
posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles.
La
seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se'l mirava amb
un somriure mofeta i l'aire de deixar-lo fer. «Si trenques res»,
pensava, «ja em sentiràs». Al cap d'una bona estona, li preguntà:
—Què
et passa, ara? Què tens?
—He
perdut la memòria i no la trobo enlloc! —va respondre ell amb un
rebuf.
La
dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel
i enrigidí tots els músculs de la cara, per expressar la infinita
paciència d’aquest món.
—Que
no ho veus, infeliç —digué—, que la portes posada?
Pere Calders
“Tot s'aprofita
“
Si fossin sostenidors, potser els recordaria amb més afecte/efecte? ;)
ResponEliminaÉs molt possible! ;D
EliminaQue devia entendre la seva dona per memòria...molt diver.
ResponEliminaPetonets.
Calders té un contes molt divertits.
EliminaJa ens convé!